Enteniment

(del llatí intendere, tendir, dirigir-se cap a o estar atent a)

Terme amb què es tradueix el intel.lectus llatí de l'època clàssica, que és al seu torn la traducció del grec νοῦς, nous, quan es distingeix de διάνοια, diànoia (raó discursiva), i al qual s'atribueix tradicionalment, per distingir-ho de la voluntat, la facultat de pensar.

Per a Plató, a l'enteniment (nous) competeix el grau superior de coneixement teòric, tal com ensenya en la metàfora de la línia; és l'únic mitjà de comprendre les ideas i com aquestes s'articulen entre si, o dialèctica. Per a Aristòtil l'enteniment (nous) no capta Idees, sinó conceptes abstractes de les coses sensibles i principis intuïts a partir dels quals es raona. Tant en Plató com en Aristòtil, a l'enteniment, o a la ment, incumbeix la facultat d'intuir un primer coneixement a partir del qual progressa, per demostració o deducció, el coneixement de les ciències. Aristòtil distingeix un enteniment actiu (que la tradició denomina nous poietikós) i un enteniment passiu (nous pathetikós). Aquell és la mateixa ànima humana quan és capaç de fer (veg. intel·ligibles) totes les coses, perquè és com la llum que il·lumina; aquest és l'ànima quan és capaç d'arribar a ser totes les coses; aquell és acte, aquest és potència. El primer és etern i separable, el segon és corruptible i està unit al cos (veg. text).

Aquesta distinció d'enteniments, per part d'Aristòtil, va arribar a l'edat mitjana a través de la filosofia àrab, i va donar origen a la problemàtica sobre el caràcter d'intel·ligència única i separada, o no, de l'enteniment agent.

La filosofia escolàstica segueix substancialment a Aristòtil, i distingeix entre intellectus possibilis i intellectus agens; al primer incumbeix la captació del sensible conegut per la percepció i al segon l'actualització i conversió en intel·ligible del (sensible) que només ho era potencialment. L'enteniment agent «il·lumina» el que pot ser conegut en la seva forma o essència, mitjançant l'abstracció. Entorn d'aquesta «il·luminació», sorgeixen disputes sobre la manera d'entendre-la: si remetent-se -a l'escola franciscana-, a la teoria de la il·luminació divina, tal com l'explica Agustí d'Hipona, o bé reduint -a l'escola tomista- l'acció de l'enteniment agent a una abstracció de l'intel·ligible a partir del sensible, acceptant la referència a la llum com a metàfora aristotèlica (i platònica).

Descartes i Spinoza mantenen la distinció entre coneixement intel·lectual i discursiu, i el racionalisme enalteix el paper de l'enteniment enfront de qualsevol altra facultat. Descartes, que més que d'enteniment parla de «ment», «raó» i fins de «bon sentit», distingeix dues maneres de coneixement: intuïció (veg. text) i deducció (veg. text); la primera és la funció tradicional que s'atribueix a l'enteniment de conèixer mitjançant conceptes i la segona és la funció discursiva de la raó. Spinoza es refereix, a més d'un coneixement pels sentits, l'experiència i la raó, a un coneixement intuïtiu de l'enteniment, que denomina «ciència intuïtiva» (veg. text), i que és capaç de conèixer more geometrico. L'enteniment és, segons Leibniz, «font de veritats necessàries» (veg. text).

A partir d'aquest moment, l'empirisme pren consciència dels límits propis de l'enteniment, per la raó que només pot ser operatiu a partir de l'experiència, això és, de la sensibilitat. L'empirisme representa l'estudi, reconeixement i acceptació dels límits dins dels quals es mou l'enteniment.

La filosofia transcendental de Kant introdueix una distinció radical entre enteniment i sensibilitat: aquesta és receptivitat, passivitat, del subjecte i capacitat inferior de conèixer; aquell, racionalitat, espontaneïtat, la capacitat superior de conèixer. Distingeix Kant aquesta capacitat en «enteniment» i «raó». La raó (Vernunft) és la facultat suprema de coneixement, la que intenta donar la major unitat possible al que el subjecte coneix mitjançant l'enteniment. L'enteniment (Verstand) és la facultat de pensar els objectes sensibles d'una manera discursiva; no existeix simplement la intuïció intel·lectual per a la ment humana (veg. text).

Segons Hegel, l'enteniment és capaç d'arribar al «veritable fons de les coses», al «interior»; aquest fons no és, com en Kant, la cosa en si, el noümen, sinó el simple aparèixer de les coses, el fenomen, en el qual ja no es distingeix ni contraposa l'universal i l'individual (veg. citació). L'enteniment no coneix res més que el conjunt de fenòmens, d'aparences, expressades sota una llei, i així expressa mitjançant lleis el que hi ha d'estable (l'universal) en l'inestable (el fenomen, el singular). La raó, en canvi, és capaç de captar les contradiccions reals de les coses, l'estable i l'inestable d'aquestes, no la sola aparença abstracta d'estabilitat; només ella és capaç de pensar la contradicció i, per aquesta raó, la realitat. A la realitat s'arriba, no mitjançant els conceptes de l'enteniment, sinó per les idees de la raó (veg. text); de fet elles produeixen la realitat.