Eidos

 Terme grec (εἶδος) que significa determinació o aspecte. En llatí és species, espècie. Procedeix de la mateixa arrel que εἶδον o ἰδεῖν, raó per la qual també de vegades s'ha traduït per idea, encara que generalment es tradueix per essència o per forma.

Pels presocràtics designa l'aspecte de les coses, la seva manifestació o aparició, però a partir de Sòcrates l'εἶδος designa l'ésser en el sentit del «què és». D'aquesta manera aquest terme equival no només a aspecte, sinó també a determinació. També en Melissos de Samos té aquest sentit, i εἶδος apareix com a peras (en grec πέρας), límit o determinació (per això per a ell el ser ha de ser il·limitat, ja que no té cap determinació).

Plató

Però és a partir de Plató que aquest terme adquireix la seva plena importància. Plató també concep el ser com un aparèixer, com un mostrar-se o com una presència, però aquest aparèixer té una aparença o eidos. En tant que aquest terme està relacionat amb εἶδον i ἰδεῖν (termes que es relacionen amb «veure» o «visió»), Plató utilitza contínuament la noció de visió per explicar la relació de l'home en ser (i la metàfora del sol i de la llum en el mite de la caverna). Per això, al món que captem pels sentits l'anomena sempre món visible. D'aquesta manera, l'eidos designa pròpiament l' ens, i la filosofia platònica inaugura una ontologia de l'ens, en la qual la pregunta pel ser remet a la pregunta per la seva determinació o aspecte (εἶδος). Per això, el nucli de la seva filosofia, és a dir, la teoria de les idees, és la pregunta per l' eidos com a determinació de l'ésser. Però l'eidos (εἶδος) és també l'espècie (Fedó, 79a), ara bé, qualsevol determinació té sempre simultàniament dos aspectes, per això tota espècie es defineix pel procediment de la dicotomia o διαίρεσις (diàiresi), a partir d'una determinació superior o γένος (gènere), i la dialèctica és el coneixement de com unes determinacions participen (μετέχω) en unes altres. Les eídê apareixen també com a separades de les coses, i són llavors realitats eternes, subsistents i immutables que existeixen al món intel·ligible (República, 508c), i són causes i models del món visible, estant presents (παρουσία) en les coses (Fedó,100c-d, veg. text). El mètode de la dicotomia o diàiresi també posa de manifest que les idees estan jerarquitzades i culminen en la idea del Bé (República, 504i-509c) o en la idea de l'Un (Parmènides, 137c et seq., Sofista, 244-245, veg. text). Però el ser pròpiament dit no és eidos (εἶδος), no és un ens, i el Bé o l'Un no són pròpiament determinacions, ja que són condició de tota determinació. En aquest sentit, Heidegger assenyala que la teoria de les idees de Plató no estudia pròpiament l'ésser, sinó l'ens, allò que està a la base del que Heidegger anomena l'oblit del ser i de la metafísica tradicional.

Per a Aristòtil l' eidos designa la forma o la causa formal correlat de la matèria (Física, 194b 9-28), i apareix també com l'essència intel·ligible (Metafísica, 1013a), i com l'actualització de la substància (Metafísica, 1050b). Veure energeia i entelekhia. En tant que el eidos és la forma, no pot tenir existència separada de la substància (οὺσία, ousía) o de la matèria (ὕλη, hylé).

Husserl adopta aquest terme en la seva fenomenologia, on el εἶδος designa l'essència d'un objecte, constituïda pel conjunt de característiques que romanen invariants en aquest objecte a través de qualsevol procés imaginari de transformació o canvi (veg. text). D'aquesta manera, l' eidos posseeix una objectivitat ideal i s'aprehèn en una intuïció viscuda (Wesenschau) que proporciona la comprensió originària d'un objecte.