Diferència entre revisions de la pàgina «Docta ignorantia»
De Wikisofia
m (bot: - l' [[infinit, + l'[[infinit,) |
m (bot: - cisme|escolàstics]] -respecte de Déu, les negacions són veritables-, + cisme|escolàstics]] –respecte de Déu, les negacions són veritables–,) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:Cusa.jpg|thumb|Nicolau de Cusa]] | [[File:Cusa.jpg|thumb|Nicolau de Cusa]] | ||
| − | Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició [[neoplatonisme|neoplatònica]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la [[teologia negativa|teologia negativa]] d'alguns pares de l'Església i d'alguns [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] | + | Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició [[neoplatonisme|neoplatònica]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]], (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la [[teologia negativa|teologia negativa]] d'alguns pares de l'Església i d'alguns [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] –respecte de Déu, les negacions són veritables–, sosté que tant [[Déu|Déu]] com l'[[univers|univers]] o la [[veritat|veritat]] són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l'[[infinit, infinitud|infinit]], i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament [[coneixement|coneixement]], sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura ([[Recurs:Nicolau de Cusa: la docta ignorància|veg. text]]). |
La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]], mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats ([[coincidentia oppositorum|''coincidentia oppositorum'']]). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; [[Recurs:Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim|veg. text]]). | La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]], mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats ([[coincidentia oppositorum|''coincidentia oppositorum'']]). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; [[Recurs:Nicolau de Cusa: Déu, màxim i mínim|veg. text]]). | ||
Revisió del 19:47, 16 set 2017
Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició neoplatònica, Nicolau de Cusa, (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la teologia negativa d'alguns pares de l'Església i d'alguns escolàstics –respecte de Déu, les negacions són veritables–, sosté que tant Déu com l'univers o la veritat són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l'infinit, i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament coneixement, sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura (veg. text).
La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el principi de no contradicció, mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats (coincidentia oppositorum). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; veg. text).