Diferència entre revisions de la pàgina «Hominització»
De Wikisofia
m (bot: -veure textos +veg. textos) |
(llista) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
El procés d'hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més important són: | El procés d'hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més important són: | ||
| − | + | * el bipedisme propi de la posició erecta, que suposa una important transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors; | |
| − | + | * augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S'acompanya d'un canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre la columna vertebral sense veure's oprimit per la potent musculatura del coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes ([[Recurs:esquema posició del forat occipital|veure imatge]]); | |
| − | + | * esquelet facial petit; | |
| − | + | * aparició d'un aparell fonador i desenvolupament de les àrees cerebrals de Broca i de Wernicke, directament relacionades amb el desenvolupament del llenguatge. | |
Aquestes transformacions van permetre la independització funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòrica i analògicament podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica), és la base fonamental de l'hominització, que suposa també transformacions psíquiques i adquisició d'habilitats: maneig i fabricació d'instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la [[cultura|cultura]]. | Aquestes transformacions van permetre la independització funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòrica i analògicament podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica), és la base fonamental de l'hominització, que suposa també transformacions psíquiques i adquisició d'habilitats: maneig i fabricació d'instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la [[cultura|cultura]]. | ||
Revisió del 13:17, 10 ago 2017
Terme que va començar a usar-se al voltant dels anys 1950, i que es refereix a la consideració la humanitat entesa com a fruit d'un procés, no com una realitat tancada en si mateixa i definida per sempre. Aquesta concepció va estretament lligada a l`evolucionisme especialment unit a l'obra de Darwin. D'aquesta manera la noció d'hominització se separa, tant de les concepcions fixistes, com de les concepcions mítiques i religioses sobre l'origen de l'ésser humà (veg. textos ), i tindria un antecedent remot en les tesis d'Anaximandre (veg. textos ). En general, aquest terme designa, doncs, el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l'actual homo sapiens sapiens a partir d'un grup de primats homínids de l'era terciària.
El procés d'hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més important són:
- el bipedisme propi de la posició erecta, que suposa una important transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors;
- augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S'acompanya d'un canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre la columna vertebral sense veure's oprimit per la potent musculatura del coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes (veure imatge);
- esquelet facial petit;
- aparició d'un aparell fonador i desenvolupament de les àrees cerebrals de Broca i de Wernicke, directament relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.
Aquestes transformacions van permetre la independització funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòrica i analògicament podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica), és la base fonamental de l'hominització, que suposa també transformacions psíquiques i adquisició d'habilitats: maneig i fabricació d'instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la cultura.
La humanitat actual és el homo sapiens sapiens, espècie del gènere homo. Aquest hauria comprès tres espècies: el homo sapiens, el homo erectus, i el homo habilis, que haurien existit fa uns dos milions i mitjà d'anys (i seria el primer homo faber), i que haurien sorgit inicialment en el continent africà. El homo sapiens, procedent del homo erectus, hauria aparegut fa uns 300.000 anys; d'ella hauria sorgit a Europa el homo sapiens neanderthalensis que va desaparèixer fa uns 35.000 anys, deixant la via lliure al homo sapiens sapiens. És encara un tema controvertit el de les relacions entre els neanderthalensis i el dels sapiens sapiens, i és difícil saber si l'home modern va suplantar a l'home de Neanderthal eliminant-ho físicament o si es va sobreposar a aquell a través de creuaments. En qualsevol cas, encara que encara no és clar si es tractava de dues espècies diferents o si formaven varietats d'una mateixa espècie, sí que pot afirmar-se que manifestaven grans diferències culturals.
Sobre els antecessors de les espècies del gènere homo no hi ha acord total entre els paleoantropòlegs (és la reactualització del vell tema del baula perduda), i actualment se sostenen dues concepcions diferents. Una d'elles, la sostinguda pels famosos paleoantropòlegs Leakey, considera que ha d'existir un antecessor del homo habilis a partir del qual es va diferenciar una branca paral·lela, la dels australopitecus que, segons ells, no serien antecessors de l'home. Però una altra teoria desenvolupada actualment (i reforçada amb el descobriment en 1994-95 del australopitecus ramidus per part de Tim White), i formulada, entre d'altres per T. White i Donald Johanson, sosté que el nostre ancestre és el australopitecus afarensis, que al seu torn provindria del australopitecus ramidus ([#hominizacion veure gràfic).] Més recentment, Meave Leakey ha descobert el australopitecus anamensis, l'antiguitat del qual (uns 4,1 milions d'anys) ho fa anterior al australopitecus afarensis, però no tan antic com l'encara controvertit australopitecus ramidus.