Hel·lenisme



Alexandre Magne

Període de temps d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'Alexandre Magne (en el 323 a. de C., any també de la mort d' Aristòtil) i arriba fins a finals del s. II d. de C. En ocasions s'assigna el començament de l'època helenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre Magne i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'imperi romà, allargant fins i tot el període grecorromano fins a la caiguda de l'imperi romà. L'hel·lenisme és pròpiament el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (κοινή, koiné), dins no obstant això d'un procés històric de descomposició de l'imperi macedónico, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l'aparició de les trucades a) escoles hel·lenístiques i b) la florida de la ciència grega, així com per c) la decadència de la ciència hel·lenística.

Escoles hel·lenístiques

Comprèn el conjunt d'escoles de filosofia hel·lenístic-romana que es desenvolupen primer a Grècia i després a Roma, des de finals del s. IV fins a finals del s. II d. de C., quan comença a cobrar impuls la filosofia cristiana naixent.

El vast imperi que Alexandre Magne deixa a la seva mort l'hi reparteixen els seus successors, els diádocos, després d'una sèrie de disputes i lluites que duren 42 anys. Els territoris de Grècia i Macedònia queden sota el poder dels antigónidas, dinastia fundada per Antígon Gonata, que pot mantenir-se en el poder fins que els romans, l'any 148 a. de C., fan de Macedònia una província romana. Egipte és dominat per la dinastia dels lágidas, de Lagos, pare de Ptolomeu I Soter (el salvador), general d'Alexandre, primer dels Ptolomeos a nomenar-se rei d'Egipte; la seva monarquia dura fins que Octavio, l'any 30 a. de C., converteix Egipte en província romana. Mesopotàmia, Pèrsia i Àsia menor van constituir el regne dels seléucidas, dinastia fundada per Seleuc I Nicator (el vencedor), que es proclama rei en el 305; el seu extens imperi dividit en satrapías, amb la capital primer en Seleucia i després en Antioquía, acaba amb la conquesta de Síria pels romans l'any 64 a. C.

Laoconte i els seus fills

En aquest temps es produeix un profund canvi cultural al món grec: les ciutats gregues, les poleis, cedeixen la seva importància i funcionalitat a una gran monarquia que es governa des d'una capital llunyana; la ciutat hel·lenística és una ciutat de súbdits governats per funcionaris, més que una societat de ciutadans interessats en la vida pública; no interessa tant la ciutat, com la pròpia autarquia, i la filosofia deixa de ser sistemàtica i es converteix en forma de vida orientada a la felicitat de l'individu. Com a contrapartida, sorgeix un nou esperit cosmopolita, que fa que les persones cultes es considerin «ciutadans del món» i comencen a caure les barreres i els prejudicis racistes entre grecs i bàrbars. Per la seva banda, la universalització de la cultura grega paga l'impost d'haver de barrejar-se amb les cultures locals, i Atenes deixa de ser el centre del saber: Pèrgam, Rodes i sobretot el Museu d'Alexandria ocupen el seu lloc, i al costat del sincretisme religiós apareix també, sobretot arribada ja la dominació romana, l'eclecticisme filosòfic.

Les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques són el cinisme, que representa l'última evolució de les escoles socràtiques menors; l'epicureisme, fundat per Epicur de Samos, qui instal·la a Atenes cap a 306 a. de C. la seva escola anomenada «el jardí» (kepos); l'estoïcisme, fundat entorn del 300 a. C. per Zenó de Cítion, que situa la seva escola en el pòrtic (stoa) pintat per Polignoto; l'escepticisme, que més que una escola és una forma de pensar que difon Pirró d'Elis abans que es fundessin les dues escoles filosòfiques anteriors; i l'eclecticisme, introduït per Filó de Larisa en l' Acadèmia platònica, dominant als segles II i I, i que es manté amb força durant el període romà, amb la seva gran figura, Ciceró.

La majoria d'aquestes escoles filosòfiques té el seu període romà, que allarga la seva pervivència. Entre els filòsofs epicuris, destaca Lucreci (Titus Lucretius), autor del poema De rerum natura, [De la naturalesa de les coses], una de les obres universals de la literatura i obra també de divulgació de les doctrines físiques, cosmològiques i ètiques de l'epicureisme. A Roma floreixen també els últims estoics, i és l'estoïcisme la més difosa de les filosofies entre els romans, tant en l'època de la república com en temps de l'imperi. L'escriptor i polític uci Anneu Sèneca, preceptor de Neró, l'esclau Epictet i l'emperador Marc Aureli, destacats filòsofs estoics els tres, testifiquen que aquesta escola filosòfica s'havia difós a Roma en tots els estaments socials.

La ciència grega

La ciència grega, que va tenir els seus orígens amb la filosofia dels primers jonis, floreix d'una manera espectacular durant el s. III i intervinguts de l'II a. de C., entorn del Museu d'Alexandria; és el període alexandrí de la ciència hel·lenística. Després de l'esplendor del Liceu, amb l'impuls que Aristòtil dóna a la filosofia de la naturalesa i a la biologia, Alexandria es converteix, per obra dels Ptolomeos i d'alguns savis peripatètics, especialment d'Estrató de Lámpsaco, que abandona Atenes per dirigir l'activitat científica del Museu, en centre de la investigació científica al món conegut. En el Museu, les investigacions es van orientar per especialitats: matemàtiques, astronomia, mecànica, geografia, enginyeria, medicina, filologia, zoologia i botànica, i els savis hel·lenistes no són ja, en la seva majoria, ni pròpiament filòsofs ni posseïdors d'un saber universal; alliberats tant de les concepcions religioses com de les generalitats filosòfiques, s'especialitzen en les seves respectives investigacions teòriques, i recorren a l'observació i a l' experiència. El desenvolupament de les matemàtiques va ser excepcional a Grècia també en aquest període, i les ciències empíriques van arribar durant el període alexandrí a la seva major esplendor, però mai el saber teòric dels grecs va unir l'esperit especulatiu amb l'observació sistemàtica de la realitat i els fets, ni va ser en general la ciència grega una ciència aplicada. La tecnologia va ser ignorada, fonamentalment per raons de tipus social. L'esclavitud, d'una banda, que abaratia la mà d'obra en qualsevol tipus de treball, i el rebuig de l'home lliure al treball manual van fer innecessàries les màquines i van impedir que la ciència grega abandonés la seva actitud habitual de ciència teòrica o contemplativa (veure text ).

La decadència de la ciència hel·lenística

L'esplendor de la ciència hel·lenística dura aproximadament un segle i mitjà. El període grecorromano de la ciència grega transcorre entre la meitat del s. II a. de C. i el s. II d. de C. (B. Farrington ho allarga fins a la caiguda de l'imperi romà, al començament del s. V d. de C.), però és un període de decadència creixent; apareixen no obstant això dues noves ciències, la trigonometria i l'àlgebra, i les figures de Ptolomeu, Estrabón i Galè no són poc rellevants. Alexandria continua sento el centre intel·lectual i cultural, d'importància decreixent: en el 145 a. de C., es produeix un enfrontament de Ptolomeu Physkon amb els savis grecs, que es veuen obligats a abandonar temporalment Alexandria; durant la campanya de César a Egipte, en el 47 a. de C., es produeix l'incendi de la Biblioteca, que destrueix bona part de les seves 700.000 llibres (en realitat, rotllos), i l'any 30 Egipte es converteix, per obra d'Octavio, en província romana.

Claudi Ptolomeu d'Alexandria és l'últim gran astrònom grec, que viu entre els anys 100 i 170 d. de C. La seva obra, Composició matemàtica, o Sintaxi matemàtica, batejada pels àrabs com Almagest (la més gran), desenvolupa i completa el sistema astronòmic d'epicicles i equants de Hiparco i construeix el model d'univers geocèntric vigent fins a Copèrnic. En geografia segueix igualment a Hiparco i el principi mantingut per aquest de determinar astronòmicament els llocs geogràfics.

Destacat geògraf d'aquesta època és Estrabón, nascut a Amasia, en el Ponto, en el 64/63 a. de C., i que va viure a Alexandria i a Roma. En els disset llibres de la seva Geografia descriu amb claredat d'estil els costums i la història dels principals països inclosos en l'imperi romà i la situació general de la ciència en el seu temps.

Galè (ca.129-200 d. de C.), nascut a Pèrgam, metge personal d'emperadors romans, reuneix en una obra immensa -gairebé cent tractats de medicina i filosofia- una veritable enciclopèdia del saber metge, que s'inspira en diverses fonts: en la medicina anatòmica i fisiològica dels metges d'Alexandria, en la biologia d'Aristòtil, en les doctrines hipocràtiques dels humors, en doctrines del platonisme mitjà, en el pneuma dels estoics i en el finalisme platònic i aristotèlic. Els seus escrits van ser autoritat mèdica fins al Renaixement; Vesalio va imitar la seva tècnica anatòmica.

Segons Benjamin Farrington, la ciència grega havia arribat, no només en temps de Ptolomeu i Galè, sinó sobretot durant el període alexandrí, «al llindar de la ciència moderna» (veure cita).

L'hel·lenisme va tenir també la seva trobada amb el cristianisme, i encara que sovint s'ha fet responsable al cristianisme de la decadència de la ciència grega, més aviat es manté que és la decadència de la ciència grega i l'esperit científic una de les condicions que afavoreixen l'aparició de les religions. El cristianisme va buscar un difícil equilibri amb l'hel·lenisme. D'una banda, en presentar-se com a única religió veritable, va haver d'enfrontar-se amb les diverses filosofies hel·lenístiques a les quals es va oposar també com a única filosofia veritable. D'altra banda, el cristianisme, fenomen religiós en principi, pel fet d'haver de propagar-se en un món hel·lenístic donat a l'especulació, va haver de revestir-se de formes intel·lectuals i arguments racionals per discutir o dialogar amb els hel·lenistes. El cristianisme no només va adoptar per als seus escrits sagrats el grec comú (koiné) i les formes literàries del món grec, sinó que també va acceptar conceptes filosòfics fonamentals, com el logos dels estoics (que es converteix en el Verb, o la Paraula) i també orientacions filosòfiques generals, com el neoplatonisme, i fins als costums ètics hel·lenístics de reglamentar la conducta humana distingint entre vicis i virtuts. De l'oposició amb l'hel·lenisme i del seu intercanvi cultural amb el mateix va sorgir la primitiva justificació racional del cristianisme, embrió de la filosofia cristiana.

Alexandria va ser perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, però es va mantenir encara com a centre filosòfic d'importància. Allí es desenvolupa, en la primera meitat del s. I d. de C., la filosofia de Filó, que intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu, i, entre els segles II i III d. de C., l'escola d'Ammoni Saccas, mestre de Plotí i de Orígenes.