Idealisme

 (del grec ἰδέα, idea,forma, imatge mental, idea)

En general, característica dels sistemes metafísics que sostenen que la realitat és mental o s'explica millor com idea, o que l'ésser és idea. S'oposa al realisme i al materialisme i, en principi, a les diverses formes d'empirisme. Leibniz aplica el terme al platonisme en la mesura que afirma que la veritable realitat està en les idees. Kant distingeix l'idealisme empíric, que posa en dubte (Descartes) o nega (Berkeley) l'existència de coses exteriors (veg. text), de l'idealisme transcendental o formal: el seu. El primer dels idealistes moderns, en el sentit de la definició genèrica donada, és Berkeley, amb la seva afirmació sobre la inexistència de la matèria, o immaterialisme, i el seu fenomenisme. El solipsisme és una forma d'idealisme derivada del fenomenisme de Berkeley, en afirmar que no existeix res més que el jo, o un mateix i les seves idees.

El gran desenvolupament modern de l'idealisme és el que correspon a l'anomenat «idealisme alemany», que té els seus inicis a la fi del s. XVIII. Es parla d'un manifest programàtic de l'idealisme, que es va escriure cap a 1795, publicat en 1917, per Franz Rosenzweig, amb el títol de El més antic sistema programàtic de l'idealisme alemany, i que en principi es va atribuir a Hölderlin, Schelling i Hegel, després a deixebles de Fichte i finalment al mateix Hegel. Aquest manifest expressa el desig –de clar influx romàntic– de trobar un sistema de pensar que elimini la distinció entre subjecte i objecte, i entre jo i món, distinció que es viu com una contradicció. Johan Gottlieb Fichte és el primer a desenvolupar un sistema, que rep el nom d'«idealisme subjectiu», i que s'inspira en una reinterpretació de Kant amb clars influxos romàntics. El jo transcendental de Kant es converteix en un «jo pràctic», o productor, un subjecte actiu, autodeterminat i absolutament lliure; d'ell sorgeix, per desenvolupament dialèctic, el no-jo, o el món.

La filosofia de Schelling, que rep el nom d'«idealisme objectiu», en referència al sistema de Fichte, que li influeix de forma notable, i el de filosofia de la identitat, per la profunda ressonància spinoziana, sosté una identitat donada per endavant entre naturalesa i esperit, entre el subjectiu i l'objectiu; la realitat és raó, i a això tot anomena absolut.

Hegel adopta aquesta última perspectiva i dóna a l'absolut el nom d'Idea sotmesa a l'esdevenir dialèctic de realitzar-se o exterioritzar-se com naturalesa, i de nou com a idea o raó, conscient de si mateixa, o esperit. L'esperit és el que ha de ser, és a dir, reflexió i coneixement de si mateix i per això, després d'expressar-se com esperit subjectiu i esperit objectiu arriba a ser esperit absolut o total comprensió de tot en si mateix, en forma d'intuïció, com art, en forma de representació, com religió, en forma de concepte, com a filosofia.

L'idealisme del s. XIX s'enfronta al positivisme naixent, al que intenta superar. Des d'Alemanya, on el gir que dóna Marx a l'idealisme de Hegel i a la seva dialèctica –aprofitant la identitat total entre idea i naturalesa– no permet la seva supervivència, l'idealisme es trasllada a altres països. A França són idealistes O. Hamelin (1856-1907) i L. Brunschvicg; a Itàlia, B. Croce i G. Gentile; a Anglaterra, F.H. Bradley, B. Bosanquet i I.J. McTaggart (1866-1925). A Espanya, l'idealisme alemany arriba de la mà de K. Ch. Friedrich Krause, convertint-se en el krausisme, barreja d'idealisme, panteisme i misticisme, però que tindrà el mèrit d'influir en l'aparició, en 1876, de la «Institució Lliure d'Ensenyament», de Francisco Giner de los Ríos.