Giovanni Gentile

Filòsof, historiador de la filosofia i polític feixista italià, nascut a Castelvetrano, Sicília el 29 de maig de 1875. Va ensenyar primer en Instituts d'ensenyament secundari i després filosofia a les universitats de Palerm, Pisa i Roma. Va publicar, en col·laboració amb Benedetto Croce, la revista «La crítica», des de 1903, fins que la seva adhesió al feixisme va trencar l'amistat i la col·laboració. Durant el règim feixista va ser Ministre d'Instrucció Pública i va dur a terme l'anomenada «Reforma Gentile», primerament concebuda per Croce. Va morir assassinat per un grup de partisans anti-feixistes dirigit per Teresa Mattei, antiga deixeble seva anti-feixista, després que Gentile hagués renovat la seva adhesió a la República Social Italiana (República de Saló), presidida per Mussolini.

El seu sistema filosòfic, un neoidealisme extrem, reelaboració de l'idealisme de Hegel, seguint les pautes marcades pels primers idealistes italians, Augusto Vera (1813-1885) i Bertrando Spaventa (1817-1883), rep el nom d'«actualisme»: l'esperit universal és substancialment acte de pensar, autoconcepte, infinit, lliure, creador de si mateix, com subjecte que pensa, i creador de la naturalesa, com a objecte pensat; l'esperit posseeix aquesta doble característica, ja que és síntesi de subjecte que pensa i objecte pensat al mateix temps. Formes reals d'aquest esperit són l'art (subjectivitat), la religió (objectivitat) i la filosofia (síntesi dialèctica).

El seu idealisme ha estat caracteritzat pels seus adversaris com una mística, un panteisme o una filosofia teològica. Va ser, malgrat tot, una figura culturalment dominant a Itàlia i no només va dur a terme la reforma d'estudis esmentada, sinó que també va promoure la publicació de l'Enciclopèdia Treccani i de diverses col·leccions d'obres de filosofia.