Diferència entre revisions de la pàgina «Estructuralisme en lingüística»
De Wikisofia
m (bot: - Louis: la fi + Louis: el fi) |
|||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Si en sentit genèric l'[[estructuralisme|estructuralisme]] és tota concepció científica que consideri el seu objecte d'estudi com un conjunt de [[relació|relacions]], en lingüística | + | Si en sentit genèric l'[[estructuralisme|estructuralisme]] és tota concepció científica que consideri el seu objecte d'estudi com un conjunt de [[relació|relacions]], en lingüística parteix de la consideració que tota llengua és un conjunt d'elements mútuament solidaris o dotats d'una [[estructura|estructura]] de caràcter abstracte, per tant la [[llengua|llengua]] haurà de ser analitzada des de la llengua mateixa, sense que en aquesta [[anàlisi|anàlisi]] intervinguin criteris extralingüístics; el [[llenguatge|llenguatge]] no s'estudiarà com a pas previ, sinó com a objecte en si mateix ([[Recurs:Hjelmslev, Louis: el llenguatge és una entitat autònoma|veg. text]]) i l'únic mètode possible de treball és l'estudi de formes i [[funció|funcions]]. |
− | Els inicis de l'estructuralisme lingüístic cal situar-los en l'obra de [[Autor:Saussure, Ferdinand de|F. de Saussure]] –sobretot en la seva concepció de la llengua com [[sistema|sistema]] ([[Recurs:Saussure, Ferdinand de: la llengua és un sistema|veg. text]]), en el qual cada element adquireix el seu valor en virtut de les seves possibilitats operacionals, que són diferents i específiques per a cadascun d'ells–, i el seu posterior desenvolupament en la primera meitat d'aquest segle té els seus principals centres en el Cercle lingüístic de Praga i l'Escola de Copenhaguen. | + | Els inicis de l'estructuralisme lingüístic cal situar-los en l'obra de [[Autor:Saussure, Ferdinand de|F. de Saussure]] –sobretot en la seva concepció de la llengua com a [[sistema|sistema]] ([[Recurs:Saussure, Ferdinand de: la llengua és un sistema|veg. text]]), en el qual cada element adquireix el seu valor en virtut de les seves possibilitats operacionals, que són diferents i específiques per a cadascun d'ells–, i el seu posterior desenvolupament en la primera meitat d'aquest segle té els seus principals centres en el Cercle lingüístic de Praga i l'Escola de Copenhaguen. |
Les tesis del Cercle lingüístic de Praga, fundat en 1929, i en el qual van participar [[Autor:Jakobson, Roman|Roman Jakobson]], Nicolai Trubetzkoy i André Martinet, assenyalen la necessitat de considerar la llengua com un sistema funcional ([[funcionalisme|funcionalisme]]), la finalitat del qual consisteix en la realització de les [[intencionalitat|intencions]] de tot subjecte parlant per a expressar-se i comunicar-se; tracten de superar la separació taxativa entre l'enfocament [[sincronia i diacronia|diacrònic]] i sincrònic, i consideren primordial l'estudi fonètic i fonològic del sistema considerat. | Les tesis del Cercle lingüístic de Praga, fundat en 1929, i en el qual van participar [[Autor:Jakobson, Roman|Roman Jakobson]], Nicolai Trubetzkoy i André Martinet, assenyalen la necessitat de considerar la llengua com un sistema funcional ([[funcionalisme|funcionalisme]]), la finalitat del qual consisteix en la realització de les [[intencionalitat|intencions]] de tot subjecte parlant per a expressar-se i comunicar-se; tracten de superar la separació taxativa entre l'enfocament [[sincronia i diacronia|diacrònic]] i sincrònic, i consideren primordial l'estudi fonètic i fonològic del sistema considerat. | ||
Línia 8: | Línia 8: | ||
L'escola de Copenhaguen, presidida per Louis Hjelmslev, formula una nova teoria, la Glosemàtica, que radicalitza les tesis saussureanes accentuant el [[formalisme|formalisme]]. En ''Prolegòmens a una teoria del llenguatge ''(1943; trad. cast.: Gredos, Madrid 1974), Hjelmslev planteja la necessitat de construir una teoria que doni compte de totes les llengües naturals, teoria que ha de ser independent de tota [[experiència|experiència]] -afirma Hjelmslev que les dades de l'experiència mai podran confirmar ni negar la validesa de la [[teoria|teoria]], sinó únicament la seva ''adequació a l'experiència''. La descripció lingüística, que ha de ser coherent, exhaustiva i tan simple com sigui possible, depassa els límits de la [[classificació|classificació]] i distribució dels elements per a arribar a ser una ciència exacta, sistemàtica i generalitzadora ([[Recurs:Hjelmslev, Louis: el fi de la teoria lingüística|veg. text]]). Seguint a Saussure, distingeix entre el ''sistema ''(la llengua) i el ''procés ''(la realització del sistema), que es manifesta en el ''text'', susceptible de ser segmentat en parts, divisibles al seu torn en altres de menor extensió, fins a arribar a l'exhaustivitat, que és un dels principis de l'[[anàlisi|anàlisi]]. Gràcies a aquesta anàlisi, realitzat d'acord amb els principis exposats en la teoria, serà possible donar compte dels restants textos de la mateixa llengua i predir l'estructura de tots els que siguin ''teòricament possibles''. | L'escola de Copenhaguen, presidida per Louis Hjelmslev, formula una nova teoria, la Glosemàtica, que radicalitza les tesis saussureanes accentuant el [[formalisme|formalisme]]. En ''Prolegòmens a una teoria del llenguatge ''(1943; trad. cast.: Gredos, Madrid 1974), Hjelmslev planteja la necessitat de construir una teoria que doni compte de totes les llengües naturals, teoria que ha de ser independent de tota [[experiència|experiència]] -afirma Hjelmslev que les dades de l'experiència mai podran confirmar ni negar la validesa de la [[teoria|teoria]], sinó únicament la seva ''adequació a l'experiència''. La descripció lingüística, que ha de ser coherent, exhaustiva i tan simple com sigui possible, depassa els límits de la [[classificació|classificació]] i distribució dels elements per a arribar a ser una ciència exacta, sistemàtica i generalitzadora ([[Recurs:Hjelmslev, Louis: el fi de la teoria lingüística|veg. text]]). Seguint a Saussure, distingeix entre el ''sistema ''(la llengua) i el ''procés ''(la realització del sistema), que es manifesta en el ''text'', susceptible de ser segmentat en parts, divisibles al seu torn en altres de menor extensió, fins a arribar a l'exhaustivitat, que és un dels principis de l'[[anàlisi|anàlisi]]. Gràcies a aquesta anàlisi, realitzat d'acord amb els principis exposats en la teoria, serà possible donar compte dels restants textos de la mateixa llengua i predir l'estructura de tots els que siguin ''teòricament possibles''. | ||
− | La [[lingüística|lingüística]] estructural, encara que nascuda a Europa, depassa els límits d'aquest continent i es desenvolupa als Estats Units amb bastant independència, en virtut d'uns fets específics: la necessitat d'estudiar un gran nombre de llengües indígenes, mancades de [[tradició|tradició]] escrita, i l'aparició d'un corrent de base psicològica [[conductisme|conductista]]. Els objectius de l'estudi lingüístic són molt similars als d'altres corrents estructuralistes –descripció d'una llengua, classificació dels seus elements i relacions–, però la necessitat de recórrer únicament a les dades observables per a estudiar llengües complexes i poc conegudes va donar lloc a mètodes rigorosos d'anàlisis de caràcter [[inducció|inductiu]], denominats genèricament descriptivisme. En la lingüística nord-americana destaquen les figures d'Edward Sapir, [[Autor:Bloomfield, Leonard|Leonard Bloomfield]], pare del distribucionalisme i defensor d'una concepció mecanicista del llenguatge, i Zelling Harris, que va portar la descripció de la llengua | + | La [[lingüística|lingüística]] estructural, encara que nascuda a Europa, depassa els límits d'aquest continent i es desenvolupa als Estats Units amb bastant independència, en virtut d'uns fets específics: la necessitat d'estudiar un gran nombre de llengües indígenes, mancades de [[tradició|tradició]] escrita, i l'aparició d'un corrent de base psicològica [[conductisme|conductista]]. Els objectius de l'estudi lingüístic són molt similars als d'altres corrents estructuralistes –descripció d'una llengua, classificació dels seus elements i relacions–, però la necessitat de recórrer únicament a les dades observables per a estudiar llengües complexes i poc conegudes va donar lloc a mètodes rigorosos d'anàlisis de caràcter [[inducció|inductiu]], denominats genèricament descriptivisme. En la lingüística nord-americana destaquen les figures d'Edward Sapir, [[Autor:Bloomfield, Leonard|Leonard Bloomfield]], pare del distribucionalisme i defensor d'una concepció mecanicista del llenguatge, i Zelling Harris, que va portar la descripció de la llengua al seu alt més grau de [[formalització|formalització]] i pot considerar-se el precursor de la gramàtica transformacional de [[Autor:Chomsky, Noam|Chomsky]]. |
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment |
Revisió de 15:06, 1 març 2018
Si en sentit genèric l'estructuralisme és tota concepció científica que consideri el seu objecte d'estudi com un conjunt de relacions, en lingüística parteix de la consideració que tota llengua és un conjunt d'elements mútuament solidaris o dotats d'una estructura de caràcter abstracte, per tant la llengua haurà de ser analitzada des de la llengua mateixa, sense que en aquesta anàlisi intervinguin criteris extralingüístics; el llenguatge no s'estudiarà com a pas previ, sinó com a objecte en si mateix (veg. text) i l'únic mètode possible de treball és l'estudi de formes i funcions.
Els inicis de l'estructuralisme lingüístic cal situar-los en l'obra de F. de Saussure –sobretot en la seva concepció de la llengua com a sistema (veg. text), en el qual cada element adquireix el seu valor en virtut de les seves possibilitats operacionals, que són diferents i específiques per a cadascun d'ells–, i el seu posterior desenvolupament en la primera meitat d'aquest segle té els seus principals centres en el Cercle lingüístic de Praga i l'Escola de Copenhaguen.
Les tesis del Cercle lingüístic de Praga, fundat en 1929, i en el qual van participar Roman Jakobson, Nicolai Trubetzkoy i André Martinet, assenyalen la necessitat de considerar la llengua com un sistema funcional (funcionalisme), la finalitat del qual consisteix en la realització de les intencions de tot subjecte parlant per a expressar-se i comunicar-se; tracten de superar la separació taxativa entre l'enfocament diacrònic i sincrònic, i consideren primordial l'estudi fonètic i fonològic del sistema considerat.
L'escola de Copenhaguen, presidida per Louis Hjelmslev, formula una nova teoria, la Glosemàtica, que radicalitza les tesis saussureanes accentuant el formalisme. En Prolegòmens a una teoria del llenguatge (1943; trad. cast.: Gredos, Madrid 1974), Hjelmslev planteja la necessitat de construir una teoria que doni compte de totes les llengües naturals, teoria que ha de ser independent de tota experiència -afirma Hjelmslev que les dades de l'experiència mai podran confirmar ni negar la validesa de la teoria, sinó únicament la seva adequació a l'experiència. La descripció lingüística, que ha de ser coherent, exhaustiva i tan simple com sigui possible, depassa els límits de la classificació i distribució dels elements per a arribar a ser una ciència exacta, sistemàtica i generalitzadora (veg. text). Seguint a Saussure, distingeix entre el sistema (la llengua) i el procés (la realització del sistema), que es manifesta en el text, susceptible de ser segmentat en parts, divisibles al seu torn en altres de menor extensió, fins a arribar a l'exhaustivitat, que és un dels principis de l'anàlisi. Gràcies a aquesta anàlisi, realitzat d'acord amb els principis exposats en la teoria, serà possible donar compte dels restants textos de la mateixa llengua i predir l'estructura de tots els que siguin teòricament possibles.
La lingüística estructural, encara que nascuda a Europa, depassa els límits d'aquest continent i es desenvolupa als Estats Units amb bastant independència, en virtut d'uns fets específics: la necessitat d'estudiar un gran nombre de llengües indígenes, mancades de tradició escrita, i l'aparició d'un corrent de base psicològica conductista. Els objectius de l'estudi lingüístic són molt similars als d'altres corrents estructuralistes –descripció d'una llengua, classificació dels seus elements i relacions–, però la necessitat de recórrer únicament a les dades observables per a estudiar llengües complexes i poc conegudes va donar lloc a mètodes rigorosos d'anàlisis de caràcter inductiu, denominats genèricament descriptivisme. En la lingüística nord-americana destaquen les figures d'Edward Sapir, Leonard Bloomfield, pare del distribucionalisme i defensor d'una concepció mecanicista del llenguatge, i Zelling Harris, que va portar la descripció de la llengua al seu alt més grau de formalització i pot considerar-se el precursor de la gramàtica transformacional de Chomsky.