Raonament moral

Raonament pel qual el subjecte arriba a la conclusió que està moralment obligat a fer o a no fer alguna cosa. Es tracta d'una reflexió pràctica, o de la raó pràctica per la qual, a partir d'un principi moral universal, un es pregunta què ha de fer en una situació determinada: a partir del principi i vista la situació concreta, s'arriba a una decisió o a un judici moral; es tracta, doncs, de justificar l'afirmació «haig de fer x». Aristòtil denomina a aquesta reflexió pràctica sil·logisme pràctic.

veg. exemple ↓

(Cal complir les promeses que s'han fet)

He promès a l'Anna que l'ajudaria a ordenar la casa

__________________________________

Per tant, he d'ajudar l'Anna

En un segon sentit, un argument moral és un raonament amb el qual es donen raons per a sostenir que una cosa o una acció és bona o dolenta. Això és, per a justificar l'enunciat «x és bo»

Tant per a un cas com per a l'altre, subjau la idea que és possible una justificació ètica de la conducta humana de tipus objectiu, i no merament relativista o subjectivista, i que l'acció moral no és aliena a la racionalitat. No obstant això, i sobretot per part d'autors procedents del neopositivisme o de la filosofìa analítica, es discuteix sobre la possibilitat i de la naturalesa dels arguments morals. Ch. L. Stevenson (1908-1978), neoempirista i emotivista, autor d'Ètica i llenguatge (1845), per exemple, sosté que l'argumentació moral és una inferència no-deductiva, les premisses de la qual són afirmacions de creences i la conclusió de les quals són expressions valoratives o emotives. R.M. Hare, filòsof analític, i un dels defensors més significats del prescriptivisme moral, concep el raonament moral com una inferència formada per premisses descriptives i almenys una premissa valorativa que funciona com a principi moral prescriptiu, a partir de les quals pot deduir-se vàlidament un judici moral concret també prescriptiu; el punt feble del raonament és, segons aquest autor, el principi moral, el fonament del qual ha de posar-se en un altre principi moral de major generalitat, i així successivament, fins a arribar a un principi moral simplement acceptat que ja no és possible fundar en cap altre principi, però que qualsevol persona amb un sistema moral diferent pot rebutjar.

En l'origen d'aquestes crítiques –com d'unes altres sobre el fet que tot raonament moral suposa un pas, que es considera il·lícit, del «ser» en haver de ser», o que comet la fal·làcia naturalista– així com entorn de la qüestió general de la relació que existeix entre el raonament teòric i el pràctic, i de quin tipus de deducció relaciona les premisses amb la conclusió, està el supòsit, atribuïble a Hume, que no és possible barrejar lògicament els enunciats descriptius i els enunciats de valor, o que els fets no impliquen valoracions.

Aquestes i altres crítiques fan que normalment es consideri que els raonaments morals no són com la resta de raonaments o, almenys, que en última instància només són vàlids dins d'un sistema moral acceptat.

Altres autors, no obstant això, sostenen que és legítim derivar afirmacions morals a partir d'enunciats fàctics; així, Philippa Foot i Peter Geach, per exemple.

veg. citació 1↓

(La teoria que una conclusió valorativa d'un argument deductiu necessita premisses valoratives és clarament injustificable.

_____________________________________________________________________

Cf. Arguments morals, p. 123, en Ph. Foot, Les virtuts i els vicis, UNAM, Mèxic 1994, p. 117-131; primerament publicat en «Mind», 67 (1967).)

veg. citació 2↓

Rebutjo per complet l'opinió que «bé» no té primordialment sentit descriptiu.

_____________________________________________________________________

Cf. Bé i mal, p. 104, en Ph. Foot, Teories sobre l'ètica, FCE, Mèxic 1974, p. 99-112; primerament publicat en «Analysis», 178 (1956) 33-42.