Diferència entre revisions de la pàgina «Tècnica»
De Wikisofia
m (bot: - a una fi pràctica. + a un fi pràctic.) |
|||
(14 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 3: | Línia 3: | ||
<small>(del grec [[Grec::τέχνη]], saber fer)</small> | <small>(del grec [[Grec::τέχνη]], saber fer)</small> | ||
− | En la seva primera accepció com a substantiu, aquest terme designa un conjunt d'habilitats i procediments que segueixen certes regles establertes i més o menys codificades per fer alguna cosa en funció d'una determinada | + | En la seva primera accepció com a substantiu, aquest terme designa un conjunt d'habilitats i procediments que segueixen certes regles establertes i més o menys codificades per a fer alguna cosa en funció d'una determinada finalitat. En aquest sentit, és el conjunt de procediments utilitzats en un ofici o en un art. Com a adjectiu, es refereix a tot el que és relatiu a les activitats d'aquests oficis o arts, en oposició als coneixements teòrics sobre els quals es basen o, en el cas de l'art, al tema de l'obra. |
− | Tradicionalment el terme grec ''tekhné'' (τέχνη ) es traduïa també pel terme llatí ''ars'' ([[art, arts|art]]). Des d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], tant la ''tècnica ''com l'art, formaven part del saber ''poiético'' o productiu, per oposició tant en saber ''teòric'' o contemplatiu | + | Tradicionalment el terme grec ''tekhné'' (τέχνη ) es traduïa també pel terme llatí ''ars'' ([[art, arts|art]]). Des d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], tant la ''tècnica ''com l'art, formaven part del saber ''poiético'' o productiu, per oposició tant en saber ''teòric'' o contemplatiu –que no modifica el seu objecte–, com per oposició en saber ''pràctic'' -que articula les accions humanes (en l'ètica i la política) amb la finalitat d'aconseguir la perfecció o la felicitat. Amb aquesta reducció de la tècnica a l'àmbit del ''merament'' productiu, en el context de l'escala de valors de la filosofia grega, la tècnica quedava desqualificada tant èticament com epistemològicament. D'altra banda, la distinció del significat dels termes ''tècnica ''i ''art'' només s'ha anat forjant als últims segles, especialment a partir del [[Renaixement|Renaixement]], en què s'amplia la noció d'[[arts liberals|arts liberals]], i s'accentua a mesura que, d'una banda, la ciència i la tècnica s'han constituït com [[forces productives|forces productives]] de primer ordre i, per una altra, tant la tècnica com l'art es van ser desvinculant de les necessitats del [[culte|culte]] i es van ser secularitzant. |
− | En general, el terme s'aplicava a tot allò que seguia una sèrie de regles o de procediments per aconseguir alguna fi determinada. Així, podria parlar-se d'una ''techné'' de la navegació, o d'una ''techné'' de govern. En aquest sentit encara s'empra, de vegades, el terme «art» (art de navegar, art de governar), que s'ha incorporat en la paraula «artesà». Habitualment la noció de tècnica s'associa a la de producció de l'artificial, ja que Aristòtil havia distingit les coses naturals (''ta physei onta'') de les coses artificials (''ta techné onta''), de manera que, segons ell, les segones són aquelles que estan mediatitzades per l'activitat humana que altera les potencialitats naturals. Així, un arbre pot, potencialment, engendrar altres arbres, però una taula fabricada amb la fusta d'aquell arbre no posseeix la [[acte i potencia|potència]] per a donar lloc a altres taules. D'aquesta manera, la intervenció de la tècnica modifica la [[naturalesa|naturalesa]] alterant-la profundament. Per al mateix Aristòtil la ''tekhné'' és superior a la mera [[experiència|experiència]], i s'assembla a l'[[episteme|''episteme'']], ja que implica el coneixement de [[principi|principis]] però, a diferència d'aquesta, la seva fi no és la contemplació desinteressada. | + | En general, el terme s'aplicava a tot allò que seguia una sèrie de regles o de procediments per a aconseguir alguna fi determinada. Així, podria parlar-se d'una ''techné'' de la navegació, o d'una ''techné'' de govern. En aquest sentit encara s'empra, de vegades, el terme «art» (art de navegar, art de governar), que s'ha incorporat en la paraula «artesà». Habitualment la noció de tècnica s'associa a la de producció de l'artificial, ja que Aristòtil havia distingit les coses naturals (''ta physei onta'') de les coses artificials (''ta techné onta''), de manera que, segons ell, les segones són aquelles que estan mediatitzades per l'activitat humana que altera les potencialitats naturals. Així, un arbre pot, potencialment, engendrar altres arbres, però una taula fabricada amb la fusta d'aquell arbre no posseeix la [[acte i potencia|potència]] per a donar lloc a altres taules. D'aquesta manera, la intervenció de la tècnica modifica la [[naturalesa|naturalesa]] alterant-la profundament. Per al mateix Aristòtil la ''tekhné'' és superior a la mera [[experiència|experiència]], i s'assembla a l'[[episteme|''episteme'']], ja que implica el coneixement de [[principi|principis]] però, a diferència d'aquesta, la seva fi no és la contemplació desinteressada. |
− | D'aquí deriva, potser, un gran malentès que vicia bona part de les reflexions realitzades sobre la tècnica, a saber: la idea que és necessari (o possible) separar l'esfera de les activitats específicament humanes i morals, que posseeixen un fi en si mateixes, de l'esfera dels instruments i les tècniques, desproveïdes de finalitat pròpia. Però tal separació és fal·laç, ja que l'activitat humana en el seu conjunt no pot | + | D'aquí deriva, potser, un gran malentès que vicia bona part de les reflexions realitzades sobre la tècnica, a saber: la idea que és necessari (o possible) separar l'esfera de les activitats específicament humanes i morals, que posseeixen un fi en si mateixes, de l'esfera dels instruments i les tècniques, desproveïdes de finalitat pròpia. Però tal separació és fal·laç, ja que l'activitat humana en el seu conjunt no pot esqueixar-se dels mitjans i les tècniques, i la tècnica mateixa forma part de la [[cultura|cultura]], entesa com a forma d'apropiació de la naturalesa. Per això, en l'actualitat, el terme tècnica ja no es refereix solament al que és un mitjà, i el seu significat és ja ben diferent del que tenia en l'antiguitat o en l'edat mitjana, de manera que la pregunta mateixa «què és la tècnica?» és pròpiament una pregunta filosòfica, que ha engendrat la [[filosofia de la tècnica|filosofia de la tecnologia]]. |
− | Pot, doncs, dir-se que el que ''tradicionalment'' ha caracteritzat la noció de tècnica ha estat, d'una banda, el seu aspecte productiu (de l'artificial) i, per una altra, el seu caràcter interessat, orientat cap a un fi pràctic. Si ens atenim als tipus de tècniques, podem considerar-les, primer, des del punt de vista de la seva vinculació amb la [[teoria|teoria]]. Així, hi ha tècniques basades en sabers no codificats, que es transmeten per mera imitació (tècnica de sembra o de recol·lecció sense una base teòrica, sinó merament empírica); tècniques que se sostenen en coneixements | + | Pot, doncs, dir-se que el que ''tradicionalment'' ha caracteritzat la noció de tècnica ha estat, d'una banda, el seu aspecte productiu (de l'artificial) i, per una altra, el seu caràcter interessat, orientat cap a un fi pràctic. Si ens atenim als tipus de tècniques, podem considerar-les, primer, des del punt de vista de la seva vinculació amb la [[teoria|teoria]]. Així, hi ha tècniques basades en sabers no codificats, que es transmeten per mera imitació (tècnica de sembra o de recol·lecció sense una base teòrica, sinó merament empírica); tècniques que se sostenen en coneixements ben codificats, que descriuen detalladament els procediments a seguir i que estan sotmeses a un control d'eficàcia o de rendiment (determinades tècniques artesanals, com les tècniques pictòriques renaixentistes, per exemple); tècniques que es deriven del coneixement científic i el desenvolupament del qual està directament vinculat a l'estructura econòmica i productiva de la societat. Segons la seva finalitat i la seva racionalitat, podríem classificar-les en: tècniques racionals i tècniques màgic-religioses. De fet, és millor considerar les anomenades tècniques màgico-religioses (pregàries per a aconseguir pluja, per exemple) com a [[ritu|ritus]], no com a tècniques. Les tècniques racionals poden ser: cognoscitives, artístiques, de comportament (tècniques publicitàries, o educatives, per exemple), o tècniques mediadores entre l'home i la naturalesa. Aquest últim sentit és el més usat, i es vincula a la noció de [[màquina|màquina]] o instrument. Lewis Mumford, no obstant això, ha assenyalat que, des de la revolució neolítica (caracteritzada per un gran desplegament de la tècnica) fins als nostres dies, la tècnica fonamental, matriu de totes les altres, ha estat la tècnica polític-burocràtica (a la qual determinats desenvolupaments actuals de la cibernètica i les computadores no són aliens), que ha permès el desenvolupament dels grans imperis (des dels neolítics, fins als colonials o postcolonials, passant per l'imperi romà). |
− | La tècnica del món antic i medieval estava directament lligada a les necessitats del culte, o posada totalment al servei de l'Estat, i mancava del suport de la [[ciència|ciència]], concebuda encara com una activitat teòric-contemplativa desinteressada. A partir del Renaixement, l'aparició de les ciències naturals exactes (especialment de la física matemàtica) va produir una fusió de la ciència i la tècnica en la direcció d'un domini tècnic de l'existència. En aquesta fusió no és possible ja pensar en una tècnica entesa com merament subsidiària de la ciència, ja que aquesta no seria possible sense aquella. Sense el pèndol, el rellotge, el telescopi o el microscopi, per exemple, no s'hauria pogut desenvolupar la ciència moderna. D'altra banda, la tècnica mateixa produeix fenòmens nous que la ciència vol desentranyar: la termodinàmica, per exemple, neix després de la màquina de vapor. Al seu torn, la tècnica, en el sentit modern, que es desenvolupa a partir del programa entrevist per [[Autor:Bacon, Francis|F. Bacon]] de dominar la naturalesa, s'associa a les estructures socials i a les [[relacions de producció|relacions de producció]], de manera que, a més de permetre el domini de la naturalesa, permeten també el domini d'uns homes sobre uns altres. Per això no és d'estranyar que molts dels avanços tècnics fonamentals, des del desenvolupament de les catapultes, fins als míssils, s'hagin efectuat arran de necessitats militars. En aquest sentit cal notar que la mateixa tècnica mai | + | La tècnica del món antic i medieval estava directament lligada a les necessitats del culte, o posada totalment al servei de l'Estat, i mancava del suport de la [[ciència|ciència]], concebuda encara com una activitat teòric-contemplativa desinteressada. A partir del Renaixement, l'aparició de les ciències naturals exactes (especialment de la física matemàtica) va produir una fusió de la ciència i la tècnica en la direcció d'un domini tècnic de l'existència. En aquesta fusió no és possible ja pensar en una tècnica entesa com merament subsidiària de la ciència, ja que aquesta no seria possible sense aquella. Sense el pèndol, el rellotge, el telescopi o el microscopi, per exemple, no s'hauria pogut desenvolupar la ciència moderna. D'altra banda, la tècnica mateixa produeix fenòmens nous que la ciència vol desentranyar: la termodinàmica, per exemple, neix després de la màquina de vapor. Al seu torn, la tècnica, en el sentit modern, que es desenvolupa a partir del programa entrevist per [[Autor:Bacon, Francis|F. Bacon]] de dominar la naturalesa, s'associa a les estructures socials i a les [[relacions de producció|relacions de producció]], de manera que, a més de permetre el domini de la naturalesa, permeten també el domini d'uns homes sobre uns altres. Per això no és d'estranyar que molts dels avanços tècnics fonamentals, des del desenvolupament de les catapultes, fins als míssils, s'hagin efectuat arran de necessitats militars. En aquest sentit cal notar que la mateixa tècnica no és mai plenament neutral, políticament i socialment, sinó que, com assenyalava [[Autor:Marx, Karl|Marx]], en la mesura en què sorgeix en el si d'unes determinades relacions de producció, està al servei d'una determinada estructura social. |
− | D'altra banda, cada època en la qual s'han produït notables avanços tècnics ha estat acompanyada per una certa mitificació i uns certs temors. La por | + | D'altra banda, cada època en la qual s'han produït notables avanços tècnics ha estat acompanyada per una certa mitificació i uns certs temors. La por que l'home sigui dominat per la tècnica ha estat present a partir del mateix moment en què s'ha produït una important presència de la tècnica en la societat. Així, les reaccions contra el maquinisme, per exemple, són expressió d'aquest temor. Però és l'ús social de la tècnica, més que la tècnica mateixa, allò que en realitat es qüestiona. Aquesta reacció contra la tècnica ha revestit les més diverses formes. Però, des de la inicial condemna eclesiàstica contra la primera [[màquina|màquina]] moderna –el rellotge mecànic–, que usurpava a Déu el control del temps, fins a les apocalíptiques invectives de [[Autor:Oswald Spengler|Spengler]] contra la tècnica que mata l'ànima humana i és senyal de decadència espiritual, passant per les destruccions de màquines per part dels obrers al segle XIX, allò que està veritablement en joc és el control social de la tècnica. |
− | + | Vegeu [[filosofia de la tècnica|filosofia de la tècnica]], [[automació]]. | |
+ | |||
+ | ---- | ||
+ | |||
+ | Vegeu [[Recurs:Recull_de_textos_sobre_filosofia_de_la_tècnica|recull de textos sobre filosofia de la tècnica]] | ||
[[File:book3.gif]] [[Bibliografia:bibliografia de filosofia de la tècnica|Bibliografia]] | [[File:book3.gif]] [[Bibliografia:bibliografia de filosofia de la tècnica|Bibliografia]] |
Revisió de 15:55, 20 maig 2020
(del grec τέχνη, saber fer)
En la seva primera accepció com a substantiu, aquest terme designa un conjunt d'habilitats i procediments que segueixen certes regles establertes i més o menys codificades per a fer alguna cosa en funció d'una determinada finalitat. En aquest sentit, és el conjunt de procediments utilitzats en un ofici o en un art. Com a adjectiu, es refereix a tot el que és relatiu a les activitats d'aquests oficis o arts, en oposició als coneixements teòrics sobre els quals es basen o, en el cas de l'art, al tema de l'obra.
Tradicionalment el terme grec tekhné (τέχνη ) es traduïa també pel terme llatí ars (art). Des d'Aristòtil, tant la tècnica com l'art, formaven part del saber poiético o productiu, per oposició tant en saber teòric o contemplatiu –que no modifica el seu objecte–, com per oposició en saber pràctic -que articula les accions humanes (en l'ètica i la política) amb la finalitat d'aconseguir la perfecció o la felicitat. Amb aquesta reducció de la tècnica a l'àmbit del merament productiu, en el context de l'escala de valors de la filosofia grega, la tècnica quedava desqualificada tant èticament com epistemològicament. D'altra banda, la distinció del significat dels termes tècnica i art només s'ha anat forjant als últims segles, especialment a partir del Renaixement, en què s'amplia la noció d'arts liberals, i s'accentua a mesura que, d'una banda, la ciència i la tècnica s'han constituït com forces productives de primer ordre i, per una altra, tant la tècnica com l'art es van ser desvinculant de les necessitats del culte i es van ser secularitzant.
En general, el terme s'aplicava a tot allò que seguia una sèrie de regles o de procediments per a aconseguir alguna fi determinada. Així, podria parlar-se d'una techné de la navegació, o d'una techné de govern. En aquest sentit encara s'empra, de vegades, el terme «art» (art de navegar, art de governar), que s'ha incorporat en la paraula «artesà». Habitualment la noció de tècnica s'associa a la de producció de l'artificial, ja que Aristòtil havia distingit les coses naturals (ta physei onta) de les coses artificials (ta techné onta), de manera que, segons ell, les segones són aquelles que estan mediatitzades per l'activitat humana que altera les potencialitats naturals. Així, un arbre pot, potencialment, engendrar altres arbres, però una taula fabricada amb la fusta d'aquell arbre no posseeix la potència per a donar lloc a altres taules. D'aquesta manera, la intervenció de la tècnica modifica la naturalesa alterant-la profundament. Per al mateix Aristòtil la tekhné és superior a la mera experiència, i s'assembla a l'episteme, ja que implica el coneixement de principis però, a diferència d'aquesta, la seva fi no és la contemplació desinteressada.
D'aquí deriva, potser, un gran malentès que vicia bona part de les reflexions realitzades sobre la tècnica, a saber: la idea que és necessari (o possible) separar l'esfera de les activitats específicament humanes i morals, que posseeixen un fi en si mateixes, de l'esfera dels instruments i les tècniques, desproveïdes de finalitat pròpia. Però tal separació és fal·laç, ja que l'activitat humana en el seu conjunt no pot esqueixar-se dels mitjans i les tècniques, i la tècnica mateixa forma part de la cultura, entesa com a forma d'apropiació de la naturalesa. Per això, en l'actualitat, el terme tècnica ja no es refereix solament al que és un mitjà, i el seu significat és ja ben diferent del que tenia en l'antiguitat o en l'edat mitjana, de manera que la pregunta mateixa «què és la tècnica?» és pròpiament una pregunta filosòfica, que ha engendrat la filosofia de la tecnologia.
Pot, doncs, dir-se que el que tradicionalment ha caracteritzat la noció de tècnica ha estat, d'una banda, el seu aspecte productiu (de l'artificial) i, per una altra, el seu caràcter interessat, orientat cap a un fi pràctic. Si ens atenim als tipus de tècniques, podem considerar-les, primer, des del punt de vista de la seva vinculació amb la teoria. Així, hi ha tècniques basades en sabers no codificats, que es transmeten per mera imitació (tècnica de sembra o de recol·lecció sense una base teòrica, sinó merament empírica); tècniques que se sostenen en coneixements ben codificats, que descriuen detalladament els procediments a seguir i que estan sotmeses a un control d'eficàcia o de rendiment (determinades tècniques artesanals, com les tècniques pictòriques renaixentistes, per exemple); tècniques que es deriven del coneixement científic i el desenvolupament del qual està directament vinculat a l'estructura econòmica i productiva de la societat. Segons la seva finalitat i la seva racionalitat, podríem classificar-les en: tècniques racionals i tècniques màgic-religioses. De fet, és millor considerar les anomenades tècniques màgico-religioses (pregàries per a aconseguir pluja, per exemple) com a ritus, no com a tècniques. Les tècniques racionals poden ser: cognoscitives, artístiques, de comportament (tècniques publicitàries, o educatives, per exemple), o tècniques mediadores entre l'home i la naturalesa. Aquest últim sentit és el més usat, i es vincula a la noció de màquina o instrument. Lewis Mumford, no obstant això, ha assenyalat que, des de la revolució neolítica (caracteritzada per un gran desplegament de la tècnica) fins als nostres dies, la tècnica fonamental, matriu de totes les altres, ha estat la tècnica polític-burocràtica (a la qual determinats desenvolupaments actuals de la cibernètica i les computadores no són aliens), que ha permès el desenvolupament dels grans imperis (des dels neolítics, fins als colonials o postcolonials, passant per l'imperi romà).
La tècnica del món antic i medieval estava directament lligada a les necessitats del culte, o posada totalment al servei de l'Estat, i mancava del suport de la ciència, concebuda encara com una activitat teòric-contemplativa desinteressada. A partir del Renaixement, l'aparició de les ciències naturals exactes (especialment de la física matemàtica) va produir una fusió de la ciència i la tècnica en la direcció d'un domini tècnic de l'existència. En aquesta fusió no és possible ja pensar en una tècnica entesa com merament subsidiària de la ciència, ja que aquesta no seria possible sense aquella. Sense el pèndol, el rellotge, el telescopi o el microscopi, per exemple, no s'hauria pogut desenvolupar la ciència moderna. D'altra banda, la tècnica mateixa produeix fenòmens nous que la ciència vol desentranyar: la termodinàmica, per exemple, neix després de la màquina de vapor. Al seu torn, la tècnica, en el sentit modern, que es desenvolupa a partir del programa entrevist per F. Bacon de dominar la naturalesa, s'associa a les estructures socials i a les relacions de producció, de manera que, a més de permetre el domini de la naturalesa, permeten també el domini d'uns homes sobre uns altres. Per això no és d'estranyar que molts dels avanços tècnics fonamentals, des del desenvolupament de les catapultes, fins als míssils, s'hagin efectuat arran de necessitats militars. En aquest sentit cal notar que la mateixa tècnica no és mai plenament neutral, políticament i socialment, sinó que, com assenyalava Marx, en la mesura en què sorgeix en el si d'unes determinades relacions de producció, està al servei d'una determinada estructura social.
D'altra banda, cada època en la qual s'han produït notables avanços tècnics ha estat acompanyada per una certa mitificació i uns certs temors. La por que l'home sigui dominat per la tècnica ha estat present a partir del mateix moment en què s'ha produït una important presència de la tècnica en la societat. Així, les reaccions contra el maquinisme, per exemple, són expressió d'aquest temor. Però és l'ús social de la tècnica, més que la tècnica mateixa, allò que en realitat es qüestiona. Aquesta reacció contra la tècnica ha revestit les més diverses formes. Però, des de la inicial condemna eclesiàstica contra la primera màquina moderna –el rellotge mecànic–, que usurpava a Déu el control del temps, fins a les apocalíptiques invectives de Spengler contra la tècnica que mata l'ànima humana i és senyal de decadència espiritual, passant per les destruccions de màquines per part dels obrers al segle XIX, allò que està veritablement en joc és el control social de la tècnica.
Vegeu filosofia de la tècnica, automació.
Vegeu recull de textos sobre filosofia de la tècnica