Hypokeimenon

(del grec ύποχείμενον, hypokeimenon, format per ὐπό, sota i per χεῖμαι, jeure, estar tirat)

Literalment significa el subjacent o el suposat, en el sentit del que està sota com a sosteniment o com a base. En llatí es va traduir com subiectum, subjecte.

Aristòtil

Aquest terme juga un paper important en la filosofia d'Aristòtil, on apareix de diverses maneres. En la teoria de les categories τό ύποχείμενον és allò del que es predica el predicat: el subjecte o el subjacent. Al seu torn, aquest subjecte no es predica de res. Aquesta noció està a la base de la distinció entre la substància primera o entitat primera (πρώτη οὺσία, prote ousía) i la substància segona o entitat segona (δευτέρα οὺσία, deutera ousía), i els accidents. Aquest subjecte o hypokeimenon és sempre concret i singular i, en tant que és el subjacent, és on es dóna la predicació. Per això, encara que no pugui predicar-se de res, és condició de tota predicació i es vincula amb la primera de les categories o οὺσία οὺσία (ousía). No obstant això, des de l'anàlisi de la física, de vegades Aristòtil diu del hypokeimenon que és οὺσία, i de vegades afirma el contrari.

En la concepció del canvi, hypokeimenon és el tercer principi que intervé entre els contraris: analfabet és el contrari de lletrat, o no músic és el contrari de músic, però no es passa d'analfabet a lletrat, o de no músic a músic, sinó que és un subjecte (ύποχείμενον) el que experimenta aquest canvi, que d'aquesta manera passa a ser el principi permanent o el que roman en tot canvi (veg. text). No obstant això, en aquesta anàlisi Aristòtil utilitza la noció de hypokeimenon d'una manera una miqueta ambigua, ja que significa tant el subjecte de l'atribució o subjecte lògic, com el subjecte físic. Per aquest motiu de vegades Aristòtil també utilitzi aquest concepte per a referir-se a la matèria (veg. text i vegeu la citació).