Aristòtil: la generació

Quant a nosaltres, parlem ara, en primer lloc, de la generació en general, doncs és conforme a la naturalesa parlar primer del que és comuna i examinar després el que és particular.

Quan diem que una cosa arriba a ser d'una altra, o que alguna cosa arriba a ser d'alguna cosa diferent, podem referir-nos bé al que és simple o bé al que és compost. Vull dir el següent: un home pot arribar a ser músic, i també el que és no-músic pot arribar a ser músic, o l'home no-músic pot arribar a ser un home músic. Anomeno simple al terme inicial de l'arribar a ser, a saber «home» i «no-músic», i simple també el que ha arribat a ser, «músic»; però quan diem «l'home no músic arriba a ser un home músic», tant aquell que arriba ser com el que ha arribat a ser són composts.

Ara bé, en un d'aquests casos no diem només: «això arriba a ser», sinó també: «això arriba a ser d'això», per exemple, «el músic arriba a ser del no-músic». Però no parlem de la mateixa manera en tots els casos, ja que no diem: «el músic ha arribat a ser de l'home», sinó: «l'home ha arribat a ser músic».

D'altra banda, quan diem que alguna cosa simple arriba a ser, en un cas roman el que arriba a ser i en un altre no roman; en efecte, l'home roman i és un home quan arriba a ser músic, mentre que el no-músic i l'a-músic no romanen, ni com a simples ni com a compostos.

Després d'aquestes distincions es pot comprendre que, en tots els casos d'arribar a ser, si se'ls considera com hem dit, ha d'haver-hi sempre alguna cosa subjacent en el que arriba a ser, i per això, encara que és un en nombre, no és un en forma (i per «forma» entenc el mateix que per «concepte»). Perquè no és el mateix l'ésser de l'home que l'ésser del no-músic, ja que l'un roman, mentre que l'altre no roman: el que no és un oposat, roman (doncs l'home roman); però el no-músic i l'a-músic no roman, ni tampoc el compost de tots dos, això és l'home a-músic.

Diem «alguna cosa arriba a ser d'alguna cosa», i no «alguna cosa arriba a ser alguna cosa», principalment de les coses que no romanen; així diem «el músic arriba a ser de l'a-músic», i no «el músic arriba a ser de l'home». Encara que també de les coses que romanen parlem a vegades de la mateixa manera, perquè diem que del bronze arriba a ser una estàtua, i no que el bronze arriba a ser una estàtua. [...]

«Arribar a ser» (gígnesthai) es diu en molts sentits: en alguns casos no es parla simplement d'arribar a ser, sinó d'arribar a ser alguna cosa particular, però només de les substàncies es diu que arriben a ser en sentit absolut. Quan no es tracta de substàncies, és evident que ha d'haver-hi un subjecte del que arriba a ser, doncs en l'arribar a ser d'una quantitat o una qualitat o una relació o un on hi ha sempre un subjecte d'aquest arribar a ser, ja que només la substància no es predica de cap altre subjecte, mentre que tota la resta es predica de la substància. Però que també les substàncies, i tots els altres ens simples, arriben a ser d'un substrat, resulta evident si se l'examina amb atenció. Perquè sempre hi ha alguna cosa subjacent del que procedeix el que arriba a ser; per exemple, els animals i les plantes procedeixen de la llavor.

Les coses que simplement arriben a ser ho fan en alguns casos per transfiguració, com l'estàtua del bronze; en uns altres per addició, com les coses que augmenten; en uns altres per substracció, com l'Hermes de la pedra; en uns altres per composició, com la casa; en uns altres per alteració, com les coses que canvien pel que fa a la seva matèria. És evident que totes les coses que arriben a ser d'aquesta manera procedeixen d'un substrat.

Resulta clar llavors de quant s'ha dit que tot el que arriba a ser és sempre compost, i que no només hi ha alguna cosa que arriba a ser, sinó alguna cosa que arriba a ser «això», i l'últim en dos sentits: o és el substrat o és l'oposat. Entenc per «oposat», per exemple, l'a-músic, i per «subjecte» l'home; anomeno també «oposat» a la manca de figura o de forma o d'ordre, mentre que anomeno «subjecte» al bronze o a la pedra o a l'or.

Per tant, si de les coses que són per naturalesa hi ha causes i principis dels quals primàriament són i han arribat a ser, i això no per accident, sinó cadascuna el que es diu que és segons la seva substància, llavors és evident que tot arriba a ser des d'un substrat i una forma. Perquè «home músic» està compost, en cert sentit, d'«home» i de «músic», ja que se'l pot analitzar en els conceptes de tots dos. És clar, llavors, que el que arriba a ser prové d'aquests.

El substrat és un en nombre, però dos quant a la forma (doncs el numerable és l'home o l'or o, en general, la matèria, ja que és sobretot la cosa individual, i no és per accident com el generat arriba a ser d'això; en canvi, la privació i la contrarietat són només accidentals). Però la forma és una, com l'ordre o la música o qualsevol altra determinació similar.

Per això, en un sentit cal dir que els principis són dos, i en un altre que són tres. En un sentit són els contraris, com en el cas del músic i l'a-músic, o de la calor i el fred, o de l'harmònic i l'inharmònic; però en un altre sentit no ho són, ja que és impossible que els contraris s'afectin entre si. Però aquesta dificultat pot resoldre's també perquè hi ha un altre terme, el substrat, que no és un contrari. Per tant, en cert sentit els principis no són més nombrosos que els oposats, sinó que, per dir-ho així, són dos en nombre; però, en un altre sentit, com en cadascun d'ells hi ha un ésser diferent, no són ja dos, sinó tres; perquè «ser home» és diferent de l'«ésser a-músic», i «ser informe» és diferent de «ser bronze».

Hem dit, doncs, quants són els principis de l'arribar a ser de les coses naturals i en quin sentit són tants, i queda clar que ha d'haver-hi un substrat per als contraris i que els contraris són dos. Però, en un altre sentit, això no és necessari, doncs és suficient amb un dels contraris per a efectuar el canvi per la seva absència o presència. [...]

Hem dit en el que precedeix en quin sentit els principis són dos i en quin sentit són més. Primer vam dir que només els contraris són principis, i després que és necessari un substrat i que els principis són tres. Amb això s'ha aclarit quin és la diferència entre els contraris, com els principis es relacionen entre si, i què és el substrat. No obstant això, encara no és clar quin dels dos és la substància, si la forma o el substrat. Però que els principis són tres, en quin sentit són tres i en quina relació estan entre si, és clar.

Física, 189b 30-191a 22. (Gredos, Madrid 1995, p.110-115).

---

Original en castellà

En cuanto a nosotros, hablemos ahora, en primer lugar, de la generación en general, pues es conforme a la naturaleza hablar primero de lo que es común y examinar después lo que es particular.

Cuando decimos que una cosa llega a ser de otra, o que algo llega a ser de algo distinto, podemos referirnos bien a lo que es simple o bien a lo que es compuesto. Quiero decir lo siguiente: un hombre puede llegar a ser músico, y también lo que es no-músico puede llegar a ser músico, o el hombre no-músico puede llegar a ser un hombre músico. Llamo simple al término inicial del llegar a ser, a saber «hombre» y «no-músico», y simple también lo que ha llegado a ser, «músico»; pero cuando decimos «el hombre no músico llega a ser un hombre músico», tanto aquel que llega ser como lo que ha llegado a ser son compuestos.

Ahora bien, en uno de estos casos no decimos sólo: «esto llega a ser», sino también: «esto llega a ser de esto», por ejemplo, «el músico llega a ser del no-músico». Pero no hablamos de la misma manera en todos los casos, ya que no decimos: «el músico ha llegado a ser del hombre», sino: «el hombre ha llegado a ser músico».

Por otra parte, cuando decimos que algo simple llega a ser, en un caso permanece lo que llega a ser y en otro no permanece; en efecto, el hombre permanece y es un hombre cuando llega a ser músico, mientras que lo no-músico y lo a-músico no permanecen, ni como simples ni como compuestos.

Después de estas distinciones se puede comprender que, en todos los casos de llegar a ser, si se los considera como hemos dicho, tiene que haber siempre algo subyacente en lo que llega a ser, y para esto, aunque es uno en número, no es uno en forma (y por «forma» entiendo lo mismo que por «concepto»). Porque no es lo mismo el ser del hombre que el ser de lo no-músico, ya que el uno permanece, mientras que el otro no permanece: lo que no es un opuesto, permanece (pues el hombre permanece); pero lo no-músico y lo a-músico no permanece, ni tampoco el compuesto de ambos, esto es el hombre a-músico.

Decimos «algo llega a ser de algo», y no «algo llega a ser algo», principalmente de las cosas que no permanecen; así decimos «el músico llega a ser del a-músico», y no «el músico llega a ser del hombre». Aunque también de las cosas que permanecen hablamos en ocasiones de la misma manera, pues decimos que del bronce llega a ser una estatua, y no que el bronce llega a ser una estatua. [...]

«Llegar a ser» (gígnesthai) se dice en muchos sentidos : en algunos casos no se habla simplemente de llegar a ser, sino de llegar a ser algo particular, pero sólo de las sustancias se dice que llegan a ser en sentido absoluto. Cuando no se trata de sustancias, es evidente que tiene que haber un sujeto de lo que llega a ser, pues en el llegar a ser de una cantidad o una cualidad o una relación o un donde hay siempre un sujeto de ese llegar a ser, ya que sólo la sustancia no se predica de ningún otro sujeto, mientras que todo lo demás se predica de la sustancia. Pero que también las sustancias, y todos los demás entes simples, llegan a ser de un sustrato, resulta evidente si se lo examina con atención. Porque siempre hay algo subyacente de lo que procede lo que llega a ser; por ejemplo, los animales y las plantas proceden de la semilla.

Las cosas que simplemente llegan a ser lo hacen en algunos casos por transfiguración, como la estatua del bronce; en otros por adición, como las cosas que aumentan; en otros por sustracción, como el Hermes de la piedra; en otros por composición, como la casa; en otros por alteración, como las cosas que cambian con respecto a su materia. Es evidente que todas las cosas que llegan a ser de esta manera proceden de un substrato.

Resulta claro entonces de cuanto se ha dicho que todo lo que llega a ser es siempre compuesto, y que no sólo hay algo que llega a ser, sino algo que llega a ser «esto», y lo último en dos sentidos: o es el substrato o es lo opuesto. Entiendo por «opuesto», por ejemplo, el a-músico, y por «sujeto» el hombre; llamo también «opuesto» a la carencia de figura o de forma o de orden, mientras que llamo «sujeto» al bronce o a la piedra o al oro.

Por lo tanto, si de las cosas que son por naturaleza hay causas y principios de los que primariamente son y han llegado a ser, y esto no por accidente, sino cada una lo que se dice que es según su sustancia, entonces es evidente que todo llega a ser desde un substrato y una forma. Porque «hombre músico» está compuesto, en cierto sentido, de «hombre» y de «músico», ya que se lo puede analizar en los conceptos de ambos. Es claro, entonces, que lo que llega a ser proviene de éstos.

El substrato es uno en número, pero dos en cuanto a la forma (pues lo numerable es el hombre o el oro o, en general, la materia, ya que es sobre todo la cosa individual, y no es por accidente como lo generado llega a ser de ello; en cambio, la privación y la contrariedad son sólo accidentales). Pero la forma es una, como el orden o la música o cualquier otra determinación similar.

Por eso, en un sentido hay que decir que los principios son dos, y en otro que son tres. En un sentido son los contrarios, como en el caso del músico y el a-músico, o del calor y el frío, o de lo armónico y lo inarmónico; pero en otro sentido no lo son, ya que es imposible que los contrarios se afecten entre sí. Pero esta dificultad puede resolverse también porque hay otro término, el substrato, que no es un contrario. Por consiguiente, en cierto sentido los principios no son más numerosos que los opuestos, sino que, por así decirlo, son dos en número; pero, en otro sentido, como en cada uno de ellos hay un ser distinto, no son ya dos, sino tres; porque «ser hombre» es distinto del «ser a-músico», y «ser informe» es distinto de «ser bronce».

Hemos dicho, pues, cuántos son los principios del llegar a ser de las cosas naturales y en qué sentido son tantos, y queda claro que tiene que haber un substrato para los contrarios y que los contrarios son dos. Pero, en otro sentido, esto no es necesario, pues es suficiente con uno de los contrarios para efectuar el cambio por su ausencia o presencia. [...]

Hemos dicho en lo que precede en qué sentido los principios son dos y en qué sentido son más. Primero dijimos que sólo los contrarios son principios, y después que es necesario un substrato y que los principios son tres. Con esto se ha aclarado cuál es la diferencia entre los contrarios, cómo los principios se relacionan entre sí, y qué es el substrato. Sin embargo, todavía no está claro cuál de los dos es la sustancia, si la forma o el substrato. Pero que los principios son tres, en qué sentido son tres y en qué relación están entre sí, está claro.