Gnosticisme

 Conjunt de corrents filosòfic-religiosos, basades en l'afirmació de l'existència d'una forma suprema de coneixement, la γνῶσις (gnosi), reservada solament als iniciats. Pot distingir-se entre un gnosticisme pagà (representat per les doctrines hermètiques i els Oracles caldeus, per exemple) i un gnosticisme cristià, que va ser el més important i al que ens referim aquí. Cap al segle III, la majoria dels corrents gnòstics es van diluir en el maniqueisme.

El gnosticisme, que com a conjunt de corrents van aparèixer al llarg del s. II, pot considerar-se com un dels primers intents de crear una filosofia cristiana, però efectuat sense rigor i sotmès a un sincretisme molt ampli, ja que apareixen en ell barreges de neoplatonisme i unes altres filosofies hel·lenístiques, d'elements mítics, de la Bíblia, dels evangelis cristians, de l'hermetisme, la càbala i l'hebraisme alexandrí (Aristòbul i Filó), i de creences religioses màgic-astrològiques i místiques orientals. Aquestes doctrines no es coneixen directament sinó més aviat per les refutacions que d'elles fan autors com Climent d'Alexandria, Epifani, Ireneu, Hipòlit i uns altres Pares Apologetes. No obstant això, en 1945, van aparèixer, tancats en una àmfora trobada en Nag Hammadi (Alt Egipte), cinquanta-tres escrits gnòstics escrits en llengua copta, que van ser publicats entre 1972 i 1977. De l'estudi d'aquests escrits, juntament amb el que ens han transmès els crítics del gnosticisme, es poden reconstruir les seves tesis bàsiques.

ja que es tracta de corrents no homogenis, poden distingir-se diferents sistemes. Un dels primers va ser el dels ofits o serpentins (pel seu culte a la serp), que van originar posteriorment moltes altres sectes: els cairites, els nicolaïtes, els peratis, etc. Entre els autors principals sol distingir-se un gnosticisme vulgar (representat per Cerint, Simó el mag, Menandre, Carpòcrates i el seu fill Epífanes i Bardesanes) i una gnosi culta (representada per Satornil, Basílides i el seu fill Isidor, Marció i, especialment, per Valenti). Aquests dos últims autors, als quals es va oposar Tertul·lià, van obtenir gran èxit a Roma. De vegades, es considera també a Orígenes com a representant gnòstic. Malgrat la falta d'homogeneïtat entre les diferents sectes, grups i autors, tots aquests corrents sostenen la possibilitat de la salvació a partir, no de la fe, sinó de la gnosi, mitjançant la qual creien que arribaven a comprendre tots els dogmes del cristianisme, al que interpretaven al·legòricament.

També sostenen un dualisme entre un Déu transcendent, que està més enllà de tot coneixement, i un ser pèrfid: el demiürg. Déu no és ni creador del món material ni té relació amb ell, ja que aquesta relació s'efectua mitjançant l'emanació d'una sèrie d'éssers intermedis, els eons, jerarquitzats en ordres descendents fins a arribar al demiürg, que representa el pol oposat a la divinitat. El demiürg és l'eón més imperfecte i a ell atribueixen la creació de la matèria, raó per la qual alguns autors ho van identificar amb el Yahvé bíblic. Aquest eó inferior i imperfecte (fins i tot maligne) es presenta al món sensible com a Déu únic, però és imperfecte i enganyador i, per això, la matèria (món d'aparences) també és dolenta i principi del mal. El cosmos apareix així com aquest espai dual a mig camí entre el bé i el mal, encara que amb predomini d'aquest últim. El conjunt dels eons forma el Pleroma. Però Crist, que és veritablement un eó diví, encara que prengui l'aparença humana (l'encarnació ha d'entendre's de manera merament simbòlica), està contraposat a aquell ser malvat i hauria comunicat als seus deixebles directes la possibilitat d'accedir a la gnosi i d'obtenir la salvació. Els homes, també de naturalesa dual, tenen esperit (pneuma), però estan presos en la matèria de la qual poden ser salvats per aquest eó intermedi, que és Crist, a través de la redempció, a la qual entenen com una lluita tràgica entre els principis del bé i del mal en la qual venç el primer. No obstant això, com van observar els Apologetes, en assenyalar que Crist no és pròpiament home, els gnòstics desvirtuaven la passió i la redempció. D'altra banda, representaven un corrent elitista en considerar que solament els iniciats podien obtenir la salvació, per la qual no n'hi ha prou amb la fe.

També van distingir entre tres classes d'homes:

1) els materials o hílics, en els quals predomina la matèria (ὕλη);

2) els animals o psíquics, en els quals predomina l'ànima (ψυχἠ) i

3) els espirituals o pneumàtics, en els quals predomina l'esperit o pneuma (πνεῠμα), que són els que tenen accés al món superior.

Els primers estan destinats a la mort, mentre que els segons poden aconseguir la salvació si segueixen les directrius dels pneumàtics, que són els triats posseïdors de la gnosi.

Des del punt de vista ètic, el marcat dualisme entre cos i ànima va originar dues posicions completament diferents. D'una banda, alguns autors van propugnar un ideal de vida ascètic com a via de purificació de l'ànima, mentre que uns altres, considerant que el cos era indiferent a l'ànima, van rebutjar tota llei moral referida a aquest i van defensar el gaudi, especialment el sexual.