Realisme

(del llatí realis, de res, cosa, objecte, realitat)

Creença en el fet que existeix un món extern (realisme ontològic) i que pot ser conegut (realisme epistemològic). Aquestes tesis poden ser una simple afirmació ingènua i acrítica, si no es fonamenten més que en l'aparent evidència dels sentits (realisme ingenu) o bé inclouen una fonamentació més o menys crítica. El realisme filosòfic sosté amb arguments l'existència d'un món real independent del pensament i de l'experiència, però no afirma que percebem el món tal com és en realitat. És, doncs, abans de res, una afirmació de tipus ontològic (sobre que les coses són), que implica una determinada teoria del coneixement, així com una teoria sobre la percepció (sobre que les coses no són tal com apareixen).

Històricament, el realisme és una de les solucions que en l'edat mitjana es va donar a l'anomenada qüestió dels universals, centrada a decidir quin grau de realitat cal atribuir als universals, o idees abstractes. La primera de les tres solucions donades al problema, l'anomenat realisme exagerat –mantingut, entre d'altres, per Agustí d'Hipona i l'escola de Chartres– deu el seu origen a la consideració, per part de Plató, de les idees o formes com a entitats subsistents i separades dels individus particulars. El realisme moderat –mantingut, entre d'altres, per Albert Magne i Tomàs d'Aquino–, en canvi, es remunta a la postura d'Aristòtil que situa l'universal, com forma que pot ser abstreta per la ment, en els individus i coses. Enfront d'aquests realismes, el nominalisme va sostenir que els universals o eren mers noms o simples conceptes; tesi mantinguda per molts autors de la filosofia analítica contemporània. Aquestes diferents postures es repeteixen també o rebutgen en els diferents corrents de filosofia actual. Charles Sanders Peirce no és només un decidit realista, sinó que no admet cap solució intermèdia entre realisme i nominalisme. Gottlob Frege és partidari d'una ontologia i una epistemologia realistes: sosté que existeixen entitats abstractes, que anomena «entitats objectives no-reals», i que els conceptes són ontològicament superiors als objectes: es pot parlar d'un món interior, al qual pertanyen els fets mentals o psicològics; d'un món exterior i real, al qual pertanyen els objectes físics, i d'un món objectiu no-real, al qual pertanyen les entitats objectives, com els pensaments, els sentiments, etc., que no poden identificar-se sense més amb els fets psicològics, però que tampoc són coses en l'espai-temps, i dels quals s'ocupa la ciència. George Edward Moore i Bertrand Russell són tots dos realistes en la mesura que consideren que els universals són entitats subsistents, necessàries per al coneixement científic. Quine i Goodman, que afirmen conjuntament no admetre l'existència d'entitats abstractes, sostenen una postura nominalista «corregida». Per Quine només existeixen individus, però la ciència requereix parlar també de classes com entitats abstractes. Moltes de les afirmacions sostingudes per Quine han estat punt de referència i discussió per a autors posteriors també d'orientació analítica; la seva tesi sobre «el que hi ha» ha donat lloc a una veritable controvèrsia sobre «realisme» i «irrealisme», referit a les entitats abstractes en el si de la filosofia analítica, que enllaça amb l'anomenat «nou realisme» de la filosofia moderna -per a distingir-lo del realisme clàssic de la major part de la tradició filosòfica-, sorgit a Anglaterra i els EUA al començament del segle XX, i amb la polèmica posterior sobre el realisme científic en filosofia de la ciència. El nou realisme, com a reacció contra l'idealisme anglès i continental del s. XIX (que feia del percebut i conegut un simple estat de consciència del subjecte, com resa la fórmula del fenomenisme «ser és ser percebut»), té com a principals representants a Moore i Russell, a Anglaterra, i a W. James, I.B. Holt, W.P. Montagu, R.B. Perry, W.T. Marwin, W.B. Pitkin i I.G. Spaulding, a Amèrica, i proposen, com a solució al problema de la dualitat entre ment ycuerpo, en general la idea, patrocinada pel «monisme neutral», d'una entitat intermèdia i confusa entre el mental i el material. D. Drake, A.O. Lovejoy, R.W. Sellars i George Santayana, entre d'altres, van respondre a aquest realisme amb Assaigs sobre el realisme crític (1920).

Els partidaris del realisme crític (títol també d'una obra de R.W. Sellars, de 1916) sostenen un realisme indirecte basat que les dades sensorials no pertanyen tal qual apareixen al món físic, distingint de nou, entre cosa externa, dada sensorial (sense-datum) i l'acte de la percepció. Dins del realisme critico, es presenten diverses maneres d'interpretar les dades sensorials. En l'àmbit de la filosofia de la ciència, es discuteix també si els supòsits científics, molts dels quals es basen que les lleis causals i moltes entitats teòriques tinguin una existència objectiva perquè la ciència pugui exercir la seva funció explicativa, són una demostració de la veritat de les tesis realistes, i en aquest cas es parla de realisme científic. Molts teòrics de la ciència han insistit en la necessitat d'interpretar les teories científiques en sentit realista, com (més o menys) veritables descripcions del món, portats per la força de l'afirmació que només les causes expliquen (veg. text).

Al realisme en general s'oposa l'idealisme i el fenomenisme. Kant es troba en una posició intermèdia que combina el realisme empíric (els fenòmens són empíricament reals) amb l'idealisme transcendental (la forma dels fenòmens es deu a la ment). Al realisme científic s'oposa l'instrumentalisme (els enunciats observacionals sí que descriuen el món, però no els teòrics) i, en certa mesura, el pragmatisme.