Emanació



Plotí

Els termes grecs que es tradueixen per emanació (προεῖναι, ἀπορρεῖν) signifiquen, literalment, un «desbordament» i designen una forma de causació en la qual el causat procedeix necessàriament de la causa, amb la qual s'estableix una continuïtat o gradació, encara que l'efecte és inferior a la causa (de-gradació). Aquesta noció, que ocupa un lloc central en la filosofia neoplatònica, va ser elaborada per Plotí, i indica el procés de causació pel qual el superior produeix l'inferior per la seva pròpia sobreabundància, sense que es perdi res en el procés. No obstant això, es dóna una degradació ontològica, ja que els éssers produïts són sempre inferiors.

Aquest procés de causació per emanatisme és degut, segons Plotí, al fet que tot ser, en tant que subsisteix, produeix necessàriament al seu al voltant una realitat que tendeix cap a l'exterior, que és com una imatge dels arquetips dels quals ha nascut: com el foc, que genera calor. Per això, del ser perfecte emana necessàriament un ésser etern, encara que ontològicament inferior. Per a Plotí, més enllà del món sensible, existeixen les tres hipòstasis fonamentals: per sobre de tot, fins i tot per sobre de l'ésser i de tota idea, hi ha l'U d'Absolut (inspirat en el Bé platònic), que és la primera de les tres hipòstasis divines, el punt de partida de la «processó» de les altres dues hipòstasis que emanen de la seva pròpia superabundància (veg. text), i que són el Logos, Intel·lecte o Nous, i l'Ànima del món. L'Un tendeix a expandir el seu propi ser, que irradia com una font de llum o de calor. A partir d'aquestes tres hipòstasis apareixen els éssers inferiors, des de les ànimes individuals fins a la matèria inerta.

Aquesta expansió o emanació no és, doncs, en res semblant a la noció judeo-cristiana de creació, sinó que és concebuda com a irradiació necessària de l'U entès com a únic principi de realitat. Mentre la noció judeo-cristiana de creació suposa que Déu crea del no-res i voluntàriament, en la doctrina de l'emanació, el produït prové de l'autodesplegament del primer principi i es tracta d'un procés necessari i inevitable. En general, la majoria de sistemes panteistes han acceptat algun tipus d'emanació. Algunes d'aquestes filosofies emanatistes són, a més del neoplatonisme, les representades pel pensament d'alguns filòsofs àrabs medievals, com Avicenna i Al Farabi, per Escot Erígena, el mestre Eckhart, el naturalisme de Giordano Bruno i, en certa forma, el panteisme de Schelling.