Autor:White, Leslie A.

Antropòleg neoevolucionista nord-americà. Va néixer a Salida (Colorado) el 19 de gener de 1900. Va estudiar a Louisiana i a les universitats de Columbia i Chicago. Va ser professor a les universitats de Búfalo (entre 1927 i 1930) i Michigan (1930 fins a la seva jubilació en 1970), on va crear el departament d'antropologia. Va morir el 3 d'abril de 1975. Els seus primers estudis es van centrar als indis Pueblo.

El més destacable de l'obra de White –que és més un teòric de l'antropologia cultural que un antropòleg en sentit convencional, raó per la qual sovint va ser considerat com un antropòleg poc ortodox– està contingut en els seus dos textos principals: La ciència de la cultura, publicat en 1948 i dedicat a la seva esposa, i L'evolució de la cultura, publicat en 1959, encara que també va escriure nombrosos articles. Pot considerar-se com l'iniciador del corrent del neoevolucionisme cultural a partir del reexamen crític dels treballs dels evolucionistes culturals vuitcentistes (Morgan, especialment) i de l'obra de I.B. Tylor (molt apreciada per White), i de la censura a la falta d'una teoria global i causal de la cultura pròpia dels antropòlegs de la primera meitat del s.xx, tant difusionistes com funcionalistes. Dos són els aspectes més notables del pensament de White:

• a) la seva concepció de la cultura com un continuum autònom (veg. text) propi del conjunt de l'espècie humana (que en certs aspectes s'assembla a la concepció popperiana del món 3). A causa del fet de considerar la cultura en general com a atribut propi de la humanitat, White proposa la creació d'una nova ciència, la culturologia, que examini la cultura sense caure en els reduccionismes sociologistes, economicistes o psicologistes;
• b) la seva influent teoria segons la qual la direcció global de la cultura humana està determinada per les quantitats d'energia que es poden captar i posar a treballar per càpita anualment (veg. text), ja que la vida, en general, i la vida humana, en particular, són mecanismes d'organització energètics que marxen en sentit contrari al segon principi de la termodinàmica (veg. text). Cada nou domini de formes d'energia constitueix un nou assoliment cultural que, en incorporar-se a la cultura, ocasiona innombrables efectes de retroalimentació.

Encara que no és pròpiament un marxista, la seva obra està fortament influenciada pel materialisme històric de Marx i Engels. Com aquests autors, creu que existeix alguna llei causal general capaç d'explicar la dinàmica cultural a partir d'elements estrictament materials (la seva esmentada teoria de l'optimització de les formes d'energia combinades amb evolucions tecnològiques). Així, si per Marx els canvis en els modes de producció són, fins a cert punt, els determinants de l'evolució de la superestructura ideològica, per White els canvis en els nivells d'aprofitament de les formes d'energia (les plantes i els animals en la revolució neolítica; la força del vapor, els motors de combustió interna i l'electricitat, en l'època de la revolució industrial i la desintegració de l'àtom en l'època contemporània) són els que determinen l'evolució cultural.

Com a neoevolucionista cultural fuig de les generalitzacions ingènues dels evolucionistes del s. XIX, i no sosté la ineludible necessitat d'un trànsit rígidament pautat entre formes culturals successives. Però, encara que no afirmi que totes les cultures que posseeixin els mateixos desenvolupaments tecnològics hagin de desenvolupar patrons culturals exactament comparables en els seus detalls, sí que sosté que existeixen tendències generals semblades en la successió de formes culturals. Igual que Julian Steward, un altre important neoevolucionista cultural va estar fascinat per les notables semblances en els desenvolupaments culturals de grans civilitzacions, com les del Perú, Mèxic, Mesopotàmia, Egipte i la Xina.