Aristotelisme

Aristòtil

El pensament filosòfic d'Aristòtil, vicissituds, difusió i influència en el transcurs de la història. Sobre la filosofia aristotèlica pesa la constant discussió sobre si el conjunt de les seves obres permet suposar que contenen o no un sistema filosòfic, i si Aristòtil mateix va deixar o no va deixar mai de ser platònic. Les investigacions crítiques de W. Jaeger posen en relleu una suposada estratificació dels textos aristotèlics, composts al llarg de diverses etapes de la vida, que fan difícil l'homogeneïtat filosòfica; hi ha autors que sostenen que el sistema aristotèlic és un platonisme velat; uns altres, recordant que els textos aristotèlics són lliçons de classe reelaborades, afirmen que contenen una inconsistència fonamental: tota ciència tracta d'un gènere; l'ésser no és un gènere, però hi ha una ciència que tracta de l'ésser (la filosofia primera).

Les interpretacions tradicionals d'Aristòtil han vist, malgrat les observacions dels perits (metafísics versus perits), un sistema de pensament centrat en el sentit comú i l'experiència, que s'inicia amb una crítica a la teoria de les idees de Plató i es desenvolupa com una àmplia comprensió de la realitat en les seves diverses estructures fonamentals: la naturalesa, la metafísica i l'ètica.

Després d'un primer moment de fidelitat intel·lectual a Aristòtil, personificat en Teofrast, qui no obstant això accentua les tendències naturalistes de l'Escola, comença, amb Estrató de Làmpsac, successor de Teofrast en la direcció del Liceu (288/284-274/270), un període de decadència, que s'arrossega al llarg del període hel·lenista, a causa, en part, del trasllat i la pèrdua de les obres d'Aristòtil, i que es caracteritza per ser un conglomerat de doctrines materialistes, estoiques, epicúries i eclèctiques. La publicació, a mitjan s. I aC, del corpus aristotelicum, per Andrònic de Rodes, és la base d'un cert renaixement aristotèlic representat pels primers comentaristes: Boeto de Sidón, Aspasio i Nicolau de Damasc, autor que escriu Entorn de la filosofia d'Aristòtil. Les idees d'Aristòtil es difonen a través de comentaris de llibres aïllats; Alexandre d'Afrodisia (s. II-III dC), el més cèlebre de tots els comentaristes, també conegut com el «segon Aristòtil», serà amb el temps el punt de partida d'una de les tendències aristotèliques renaixentistes, oposada a la interpretació averroista. Després d'Alexandre d'Afrodisia, acabada la sèrie dels comentaristes merament aristotèlics, en el s. III Porfiri, deixeble de Plotí, inaugura amb els seus comentaris a Categories i la seva Isagogé el tipus de comentarista neoplatònic, propi de les escoles d'Atenes i d'Alexandria i conciliador d'Aristòtil i Plató:Siriano, Ammoni, Filopò i Simplici (s. V) i uns altres. Paral·lelament, al món romà, Boeci (s. VI), introdueix els primers escrits aristotèlics, Categories, Interpretació, Analítics, Tòpics, Refutacions sofístiques, i les primeres qüestions veritablement filosòfiques que es debatran durant llarg temps en l'occident cristià, a través també d'una versió platonitzant d'Aristòtil. Tancat el Liceu per Justinià, l'any 529, els savis grecs, els seus escrits i les seves interpretacions neoplatòniques, es refugien a Iran (Pèrsia). La filosofia àrab inicia els seus contactes amb la grega entre els segles VIII-IX, primer a través de traduccions del sirià i del grec a l'àrab, i després a través de comentaris i introduccions; destaca en aquesta labor inicial al-Kindi, l'anomenat «filòsof dels àrabs». De dos grans filòsofs àrabs, Avicenna (s. XI) i Averrois (s. XII) sorgeixen dues versions diferents del pensament aristotèlic, la primera platonitzant i la segona considerada fidel a les idees d'Aristòtil, que es difonen, a través de les escoles de traductors medievals, al món cristià occidental de l'edat mitjana. Dos moments històrics completen la introducció de l'obra d'Aristòtil a Occident, iniciada amb els treballs de Boeci en el s. VI: les traduccions grecollatines del s. XII, en les quals exerceix un paper principal Jacobo Véneto, i les traduccions i revisions crítiques de Guillem de Moerbeke, en la primera meitat del s. XIII.

Acceptades de bon grat les obres lògiques i ètiques d'Aristòtil entre els filòsofs escolàstics, la física i la metafísica van provocar el seu rebuig inicial per la idea aristotèlica de l'eternitat del món i la interpretació averroista de l'enteniment, fins al punt que van ser prohibides a París. Tomàs d'Aquino, que disposa de les traduccions de totes les obres d'Aristòtil fetes per Guillem de Moerbeke, combat intensament l'anomenat averroisme llatí, a la recerca d'un ús cristianament correcte de les idees fonamentals d'Aristòtil. Amb el temps, el tomisme es convertirà en l'armadura conceptual principal, encara que no únic, del pensament filosòfic cristià. Les condemnes de 219 tesis averroistes (la majoria de Siger de Brabant i algunes de Tomàs d'Aquino), fetes en 1270 i 1277 a París pel bisbe Esteban Tempier, suposen un declivi temporal de l'aristotelisme, que no obstant això domina plenament a les universitats medievals a la fi del s. XIII. En 1366 la llicenciatura en una facultat d'arts exigia conèixer totes les obres d'Aristòtil.

En el s. XIV s'inicia, sobretot per obra de Joan Duns Escot, una reinterpretació d'Aristòtil en la línia avicenista, que no guarda relació amb la interpretació tomista; Guillem d'Occam, per part seva, separa clarament els dominis de la filosofia i la teologia, i els filòsofs prefereixen ja l'estudi de la lògica, les matemàtiques i la filosofia de la naturalesa al de la sola metafísica d'inspiració aristotèlica. A les universitats d'Oxford i París es plantegen problemes a les solucions donades per Aristòtil al moviment dels cossos dels projectils, però el seu interès per les ciències de la naturalesa s'inspira en la física aristotèlica. Amb el Renaixement, sorgeix un nou interès per Plató, iniciat per Georgios Gemisto Plethon, anomenat «Plató redivivo», que introdueix a Itàlia el gust per Plató, al que s'adhereixen molts humanistes que rebutgen l'escolasticisme medieval. El rebuig de l'escolasticisme es dóna també en els autors aristotèlics renaixentistes, en la tendència averroista de l'escola de Pàdua (la interpretació sobre l'enteniment actiu) i la tendència alexandrista de P. Pomponazzi (que insisteix en la mortalitat de l'ànima), tendències que acaben per fondre's en una sola. En el s. XVI es produeix una renovació de l'escolàstica i de l'aristotelisme, per obra del jesuïta espanyol Francisco Suárez.

La revolució científica dels segles XVII i XVIII troba en l'aristotelisme el model de ciència que ha de combatre la nova ciència moderna, i tant el racionalisme com l'empirisme construeixen sistemes de pensament que no es funden en pressupostos aristotèlics, que critiquen clarament. Tampoc Kant sembla apreciar una altra cosa d'Aristòtil que la lògica, que creu completa des de la seva època; l'idealisme alemany l'ignora, a excepció de Hegel, que el reivindica enfront de Plató, en Lliçons sobre la història de la filosofia. La revitalització, més aviat ocasional, del pensament aristotèlic, produïda als segles XIX i XX ha tingut diverses orientacions. Poden distingir-se, segons G. Reale, l'orientació idealista-espiritualista, de la qual és representant principal Hegel, la positivista, de la qual és exemple el filòsof i historiador austríac Theodor Gomperz (1832-1912), la heideggeriana, iniciada per F. Brentano i Heidegger, la neoescolàstica, amb un centre d'estudis aristotèlics en Lovaina, en la qual destaca A. Mansion i, a Canadà, J. Owens, i la històric-filològica, el representant de la qual més destacat és W. Jaeger.