Matèria

(del llatí matèria o materies, amb el significat de material per a la construcció)

En general, allò de què estan fetes les coses, tant les coses físiques (pròpiament «materials») com les que no ho són; per exemple, el tema de què tracta un llibre. La definició filosòfica de matèria és problemàtica, perquè, en referir-se a la pregunta «de què estan fetes les coses»?, o «què són pròpiament les coses?», la resposta depèn òbviament de l'estadi de desenvolupament en què es troben les ciències de la naturalesa.

Ara bé, ja des dels presocràtics i des de l'interès per l'estudi de l'"arkhé" o principi constitutiu de totes les coses, la filosofia va distingir entre les aparences (les coses tal com se'ns apareixen) i allò que pròpiament són. En aquest sentit la matèria podia ser concebuda com allò que roman sota les aparences canviants de les coses de la naturalesa, de manera que tot el canviant i mudable que s'apareix als nostres sentits es basaria en la matèria, entesa com aquella entitat en la qual radicaria el canvi de les coses.

__Aristòtil__

La noció clàssica d'Aristòtil ha dominat d'alguna manera en la història de la filosofia occidental, malgrat (o potser precisament pel fet) que no tracta de la matèria físicament constituïda. La matèria, a la qual dóna el nom de hyle (ὕλη, fusta en general i fusta per a la construcció), és aquella part de la realitat que, juntament amb la forma, constitueix el tot d'una substància individual. La idea que les coses són composts de matèria i forma és una de les afirmacions fonamentals d'Aristòtil i ha estat un dels temes més característics de la metafísica occidental. D'aquesta manera s'introdueix en el pensament occidental que totes les coses estan fetes d'elements que mantenen entre si una determinada relació de composició, o d'estructures. La matèria aristotèlica no és, en conseqüència, «material» (els únics principis pròpiament materials, en sentit físic, són els quatre elements d'Empèdocles i les seves corresponents qualitats de càlid, fred, humit i sec), sinó que és un principi metafísic que dóna a entendre que tot s'explica a manera d'una composició de dos elements correlatius, matèria i forma, i que la mateixa matèria és en si mateixa un concepte relatiu, la naturalesa del qual ha de precisar-se indicant la forma respecte de la qual és matèria. La teoria hilemòrfica, unida a la distinció entre acte i potència, així com a la teoria del canvi, originen la noció de matèria primera, o pura potència sense determinació.

Aquest concepte aristotèlic de matèria com a part fonamental de la substància va començar a deixar-se de banda, per a donar pas al concepte modern de matèria física, en els inicis de la revolució científica.

__Descartes__

En el s. XVII, es difon el punt de vista de l'anomenada filosofia corpuscular. Galileu i Gassendi renoven l'atomisme dels grecs Demòcrit i Epicur, i Descartes identifica l'espai amb l'extensió i aquesta amb les tres dimensions en què es disposen els corpuscles materials.

La física de Newton va conferir a les partícules físiques les característiques essencials de massa, inèrcia i pes, mentre que substituïa el mecanicisme de xoc entre partícules, clau del moviment, per la idea de la interacció entre masses, o forces d'atracció i repulsió. Des del moment en què, per als físics, la noció de substància material deixa de ser rellevant, i és substituïda per la de massa, els filòsofs es plantegen la qüestió del caràcter real o no, independent de la ment humana o no, de la matèria i la substància. De fet Berkeley és l'autor més significatiu que fa de la matèria un fenomen de la consciència.

La confirmació científica de la teoria atòmica no va arribar fins als treballs més definitius d'Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794) i sobretot de John Dalton (1766-1844), i a ella es va afegir la teoria electromagnètica, matemàticament estudiada per James Clerk Maxwell (1831-1879); tot això base de les teories físiques actuals. En la física actual desapareix la distinció nítida entre partícula i ona en els objectes subatòmics (dualitat ona-corpuscle), i entre matèria –pròpiament «massa»– i energia, no sent la matèria més que una manifestació o concentració intensa de molta energia i un camp una concentració de poca energia. Per part seva, el recent (any 2012) descobriment del bosó de Higgs i el seu camp associat explica l'aparició de la massa.

En la filosofia i la física contemporània es concep la matèria com el que conjuntament amb l'energia (ambdues intercanviables) constitueix l'univers físic, compost també per antimatèria i energia fosca.

La filosofia i la física, fins a finals del segle XIX, definien la matèria per les seves qualitats essencials, les quals inicialment consistien en l'extensió, la impenetrabilitat i la inèrcia. En el s. XVIII certs pensadors, principalment els enciclopedistes francesos, van afegir la mobilitat, la pesadesa i la "força activa" (l'elèctrica, per exemple). La tendència reductora del racionalisme i del positivisme, no obstant això, ha mantingut fins al s. XX la identificació de la matèria amb la inèrcia. Ara bé, en la mesura en què tota matèria està constituïda per partícules fonamentals, aquests són pròpiament la matèria. (Vegeu atomisme científic contemporani). Aquestes partícules compleixen el principi d'exclusió de Pauli, que vol dir que no poden ocupar el mateix estat quàntic al mateix temps. Això és el que fa que la matèria no es col·lapsi en un estat d'energia mínima, i que agrupi en estructures de certa complexitat. De fet, la matèria que observem en el nostre entorn, s'organitza en forma d'àtoms, molècules, etc. Depenent de les condicions termodinàmiques, com a temperatura i pressió, la matèria pot existir en fases diferents. Les més conegudes són la fase sòlida, la líquida i la gasosa, però hi ha uns altres: plasma, superfluids i condensat de Bose-Einstein.

D'altra banda, l'espai anomenat "buit", que és de fet l'espai desproveït de corpuscles dotats d'inèrcia pròpia i que separa aquests corpuscles els uns dels altres, presenta moltes propietats físiques, principalment les dels camps gravitacional, elèctric i nuclear. Constitueix, doncs, un mitjà molt real, dit d'una altra manera material. Per això, juntament amb les partícules fonamentals, els camps són també constituents de la matèria.