Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Comte, Auguste»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[historia" a "[[història")
m (bot: - què ho perd, + què el perd,)
 
(14 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Comte
 
|Cognom=Comte
 
}}
 
}}
Filòsof francès, iniciador del [[positivisme|positivisme]] francès i introductor del terme «sociologia». Neix a Montpeller, de família catòlica de funcionaris de classe mitjana, i als catorze anys renuncia a la seva fe. Estudia medicina en la facultat de Montpeller i, de 1814 a 1816, en la moderna i elitista Escola Politècnica de París, on rep un ensenyament d'elevat nivell científic i d'on és expulsat per les seves idees republicanes. Coneix per aquesta època als [[ideòlegs|ideòlegs]] francesos i als il·lustrats, a través de [[Autor:Condorcet, marquès de|Condorcet]], i llegeix als empiristes anglesos; de 1817 a 1823, és secretari de [[Autor:Saint-Simon, comte de|Saint-Simon]] i durant aquesta època escriu obres de política i ''Planes de treballs científics necessaris per a la reorganització de la societat''; aquest ideal de reforma li havia portat ja a col·laborar amb Saint-Simon i es farà més evident en obres posteriors. Després de trencar aquesta relació personal i dedicar-se per un temps a ensenyar matemàtiques, a partir de 1826 dicta cursos de la seva pròpia filosofia en un cercle privat de persones selectes, entre les quals s'expliquen [[Autor:Humboldt, Karl Wilhelm von|Humboldt]], Carnot, [[Autor:Fourier, Charles|Fourier]], cursos que es veuran interromputs per la seva mala salut mental i que reprèn en 1829. En 1833 és nomenat «repetidor» i després examinador de matemàtiques a l'Escola Politècnica, càrrec que conserva fins a l'any 1852 en què ho perd, també per les seves idees antimonárquicas, i passa a viure de les ajudes dels seus amics. De 1830-1842 apareixen els sis volums de ''Curs de filosofia positiva'', obra nascuda del curs privat i on apareix ja la seva idea fonamental d'una organització científica de la [[societat|societat]]. En 1844 s'enamora perdidament de Clotilde de Vaux, que mor, no obstant això, dos anys més tard, amb el que inicia, a partir de 1846 una segona fase, tenyida d'emotivitat, que s'afegeix a l'anterior filosòfic-científica -i que, segons alguns autors, la nega-, en la qual s'interessa per la idea d'una religió positiva de la humanitat i una reforma moral de la societat, idees que desenvolupa en les seves obres ''Discurs sobre el conjunt del positivisme ''(1848), ''Sistema de política positiva que institueix la religió de la humanitat'' (1851-54), ''Catecisme positivista'' (1852) i ''Síntesi subjectiva ''(1856).
+
Filòsof francès, iniciador del [[positivisme|positivisme]] francès i introductor del terme «sociologia». Neix a Montpeller, de família catòlica de funcionaris de classe mitjana, i a catorze anys renuncia a la seva fe. Estudia medicina en la facultat de Montpeller i, de 1814 a 1816, en la moderna i elitista Escola Politècnica de París, on rep un ensenyament d'elevat nivell científic i d'on és expulsat per les seves idees republicanes. Coneix per aquesta època als [[ideòlegs|ideòlegs]] francesos i als il·lustrats, a través de [[Autor:Condorcet, marquès de|Condorcet]], i llegeix als empiristes anglesos; de 1817 a 1823, és secretari de [[Autor:Saint-Simon, comte de|Saint-Simon]] i durant aquesta època escriu obres de política i ''Planes de treballs científics necessaris per a la reorganització de la societat''; aquest ideal de reforma li havia portat ja a col·laborar amb Saint-Simon i es farà més evident en obres posteriors. Després de trencar aquesta relació personal i dedicar-se per un temps a ensenyar matemàtiques, a partir de 1826 dicta cursos de la seva pròpia filosofia en un cercle privat de persones selectes, entre les quals s'expliquen [[Autor:Humboldt, Karl Wilhelm von|Humboldt]], Carnot, [[Autor:Fourier, Charles|Fourier]], cursos que es veuran interromputs per la seva mala salut mental i que reprèn en 1829. En 1833 és nomenat «repetidor» i després examinador de matemàtiques a l'Escola Politècnica, càrrec que conserva fins a l'any 1852 en què el perd, també per les seves idees antimonárquicas, i passa a viure de les ajudes dels seus amics. De 1830-1842 apareixen els sis volums de ''Curs de filosofia positiva'', obra nascuda del curs privat i on apareix ja la seva idea fonamental d'una organització científica de la [[societat|societat]]. En 1844 s'enamora perdidament de Clotilde de Vaux, que mor, no obstant això, dos anys més tard, amb la qual cosa inicia, a partir de 1846 una segona fase, tenyida d'emotivitat, que s'afegeix a l'anterior filosoficocientífica –i que, segons alguns autors, la nega–, en la qual s'interessa per la idea d'una religió positiva de la humanitat i una reforma moral de la societat, idees que desenvolupa en les seves obres ''Discurs sobre el conjunt del positivisme ''(1848), ''Sistema de política positiva que institueix la religió de la humanitat'' (1851-54), ''Catecisme positivista'' (1852) i ''Síntesi subjectiva ''(1856).
  
 
[[Image:comte3.gif|thumb]]
 
[[Image:comte3.gif|thumb]]
Les obres fonamentals de Comte són el ''Curs de filosofia positiva'', que es desenvolupa en 60 lliçons i els quatre volums de ''Sistema de política positiva''. Aquestes dues obres contenen la substància del que s'ha denominat [[positivisme|positivisme]] i que Comte anomena també «filosofia positiva» o «esperit positiu» i fins a «sociologia». Les dues primeres lliçons del ''Curs'' desenvolupen dos de les seves idees bàsiques: la [[llei dels tres estats|llei dels tres estats]] i la classificació racional de les ciències. Escrita aquesta obra amb finalitat de reforma social (''ordre'' i ''progrés''), part del supòsit que la societat i la humanitat mateixa han de passar per la mateixa evolució que cadascuna de les ciències i, en definitiva, el mateix enteniment humà. Tota ciència (parla d'astronomia, física, química i biologia), igual que tot individu i àdhuc l'espècie humana, passa per tres estats ([[Recurs:Comte: llei dels tres estats|veure text]]): l'estat teològic o fictici, quan l'home explica les coses recorrent a principis i forces sobrenaturals i de caràcter personal; el metafísic o abstracte, quan l'home substitueix el [[sobrenatural|sobrenatural]] pel [[abstracte|abstracte]], i recorre a forces i [[causa|causes]] a manera d'[[entitat|entitats]] ocultes que expliquen la naturalesa; i el científic o positiu, quan l'home, renunciant a un [[saber|saber]] absolut, es conforma amb conèixer les meres relacions entre fenòmens, això és, les [[llei|lleis]]. Que existeixen aquests tres estats ho prova tant la [[història|història]] de la humanitat i de les ciències, com l'exigència de síntesi i comprensió de l'esperit humà. I així com l'estat positiu és la meta del desenvolupament de la història i de les ciències, d'igual manera la [[comprensió|comprensió]] de les coses mitjançant lleis (substitutives de les causes de les divinitats) és la meta final de la ment humana. Per arribar a aquest estat positiu de la ment és necessària una reorganització del conjunt de les ciències, o una classificació del saber humà, amb la intenció d'una síntesi final positiva: la síntesi l'atorga la [[sociologia|sociologia]] , o «física social», que no només és l'última de les ciències i, pel mateix la seva culminació (segons l'ordre de matemàtiques, astronomia, física, química, biologia i física social), sinó també l'autèntica interpretació i la maduresa de les ciències, la seva ''filosofia positiva'',la ciència de les ciències. Més endavant, en ''Discurs sobre el conjunt del positivisme'' i en ''Sistema de política positiva'', subordinarà la ciència a la moral, la intel·ligència a la simpatia o amor.
+
Les obres fonamentals de Comte són el ''Curs de filosofia positiva'', que es desenvolupa en 60 lliçons i els quatre volums de ''Sistema de política positiva''. Aquestes dues obres contenen la substància del que s'ha denominat [[positivisme|positivisme]] i que Comte anomena també «filosofia positiva» o «esperit positiu» i fins a «sociologia». Les dues primeres lliçons del ''Curs'' desenvolupen dues de les seves idees bàsiques: la [[llei dels tres estats|llei dels tres estats]] i la classificació racional de les ciències. Escrita aquesta obra amb finalitat de reforma social (''ordre'' i ''progrés''), part del supòsit que la societat i la humanitat mateixa han de passar per la mateixa evolució que cadascuna de les ciències i, en definitiva, el mateix enteniment humà. Tota ciència (parla d'astronomia, física, química i biologia), igual que tot individu i àdhuc l'espècie humana, passa per tres estats ([[Recurs:Comte: llei dels tres estats|vegeu el text]]): l'estat teològic o fictici, quan l'home explica les coses recorrent a principis i forces sobrenaturals i de caràcter personal; el metafísic o abstracte, quan l'home substitueix el [[sobrenatural|sobrenatural]] per l'[[abstracte|abstracte]], i recorre a forces i [[causa|causes]] a manera d'[[entitat|entitats]] ocultes que expliquen la naturalesa; i el científic o positiu, quan l'home, renunciant a un [[saber|saber]] absolut, es conforma a conèixer les meres relacions entre fenòmens, és a dir, les [[llei|lleis]]. Que existeixen aquests tres estats ho prova tant la [[història|història]] de la humanitat i de les ciències, com l'exigència de síntesi i comprensió de l'esperit humà. I així com l'estat positiu és la meta del desenvolupament de la història i de les ciències, d'igual manera la [[comprensió|comprensió]] de les coses mitjançant lleis (substitutives de les causes de les divinitats) és la meta final de la ment humana. Per a arribar a aquest estat positiu de la ment és necessària una reorganització del conjunt de les ciències, o una classificació del saber humà, amb la intenció d'una síntesi final positiva: la síntesi l'atorga la [[sociologia|sociologia]] , o «física social», que no només és l'última de les ciències i, pel mateix la seva culminació (segons l'ordre de matemàtiques, astronomia, física, química, biologia i física social), sinó també l'autèntica interpretació i la maduresa de les ciències, la seva ''filosofia positiva'',la ciència de les ciències. Més endavant, en ''Discurs sobre el conjunt del positivisme'' i en ''Sistema de política positiva'', subordinarà la ciència a la moral, la intel·ligència a la simpatia o amor.
  
 
[[Image:comte2.gif|thumb]]
 
[[Image:comte2.gif|thumb]]
La classificació jerarquitzada de les ciències i la instauració de la [[sociologia|sociologia]] com a ciència definitiva suposa l'arribada de l'estat positiu; amb ella pot haver-hi en la societat ordre, al que ja tendia el primer estat, i progrés, al que tendia el segon («L'ordre com a principi, el progrés com a fi»). La síntesi d'ordre i progrés, o la conciliació entre les dues èpoques anteriors, es dibuixa, en les últimes obres de Comte, com una subordinació de la política a la [[moral|moral]] i a una regeneració total, que considera com la religió de la humanitat: aquesta és més real que el mateix individu, és el «Gran Ser», això és, Déu, que ha de ser venerat amb una religió i una moral positives. El principi universal d'aquesta moral positiva és l'amor que uneix a tota la humanitat: «viure per al proïsme és la felicitat suprema»; en aquesta societat no hi ha més que deures envers tots, cap dret; els seus [[dogma|dogmes]] són la filosofia positiva i les lleis científiques; en el seu calendari inclou sants com [[Autor:Maistre, Joseph de|Joseph de Maistre]], [[Autor:Adam Smith|Adam Smith]], Dante, Shakespeare, Frederic II el Gran, etc., mentre que els filòsofs -els sociòlegs- són els nous sacerdots de la religió positiva; la trinitat la constitueixen el Gran Ser, la Terra, que és el gran fetitxe, i l'espai, el gran mitjà. En aquesta època en què ell mateix es considera el papa o el gran sacerdot de la humanitat, Comte ha de viure de les ajudes econòmiques dels seus amics. La primera difusió de la seva obra i de les seves idees es deu a Émile Littré (1801-1881).
+
La classificació jerarquitzada de les ciències i la instauració de la [[sociologia|sociologia]] com a ciència definitiva suposa l'arribada de l'estat positiu; amb ella pot haver-hi en la societat ordre, al que ja tendia el primer estat, i progrés, al que tendia el segon («L'ordre com a principi, el progrés com a fi»). La síntesi d'ordre i progrés, o la conciliació entre les dues èpoques anteriors, es dibuixa, en les últimes obres de Comte, com una subordinació de la política a la [[moral|moral]] i a una regeneració total, que considera com la religió de la humanitat: aquesta és més real que el mateix individu, és el «Gran Ser», és a dir, Déu, que ha de ser venerat amb una religió i una moral positives. El principi universal d'aquesta moral positiva és l'amor que uneix a tota la humanitat: «viure per al proïsme és la felicitat suprema»; en aquesta societat no hi ha més que deures envers tots, cap dret; els seus [[dogma|dogmes]] són la filosofia positiva i les lleis científiques; en el seu calendari inclou sants com [[Autor:Maistre, Joseph de|Joseph de Maistre]], [[Autor:Adam Smith|Adam Smith]], Dante, Shakespeare, Frederic II el Gran, etc., mentre que els filòsofs –els sociòlegs– són els nous sacerdots de la religió positiva; la trinitat la constitueixen el Gran Ser, la Terra, que és el gran fetitxe, i l'espai, el gran mitjà. En aquesta època en què ell mateix es considera el papa o el gran sacerdot de la humanitat, Comte ha de viure de les ajudes econòmiques dels seus amics. La primera difusió de la seva obra i de les seves idees es deu a Émile Littré (1801-1881).
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=Auguste_Comte.jpg
 
|Imatge=Auguste_Comte.jpg

Revisió de 14:18, 3 nov 2018

Auguste Comte.jpg

Avís: El títol a mostrar «Auguste Comte» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Comte, Auguste».

Filòsof francès, iniciador del positivisme francès i introductor del terme «sociologia». Neix a Montpeller, de família catòlica de funcionaris de classe mitjana, i a catorze anys renuncia a la seva fe. Estudia medicina en la facultat de Montpeller i, de 1814 a 1816, en la moderna i elitista Escola Politècnica de París, on rep un ensenyament d'elevat nivell científic i d'on és expulsat per les seves idees republicanes. Coneix per aquesta època als ideòlegs francesos i als il·lustrats, a través de Condorcet, i llegeix als empiristes anglesos; de 1817 a 1823, és secretari de Saint-Simon i durant aquesta època escriu obres de política i Planes de treballs científics necessaris per a la reorganització de la societat; aquest ideal de reforma li havia portat ja a col·laborar amb Saint-Simon i es farà més evident en obres posteriors. Després de trencar aquesta relació personal i dedicar-se per un temps a ensenyar matemàtiques, a partir de 1826 dicta cursos de la seva pròpia filosofia en un cercle privat de persones selectes, entre les quals s'expliquen Humboldt, Carnot, Fourier, cursos que es veuran interromputs per la seva mala salut mental i que reprèn en 1829. En 1833 és nomenat «repetidor» i després examinador de matemàtiques a l'Escola Politècnica, càrrec que conserva fins a l'any 1852 en què el perd, també per les seves idees antimonárquicas, i passa a viure de les ajudes dels seus amics. De 1830-1842 apareixen els sis volums de Curs de filosofia positiva, obra nascuda del curs privat i on apareix ja la seva idea fonamental d'una organització científica de la societat. En 1844 s'enamora perdidament de Clotilde de Vaux, que mor, no obstant això, dos anys més tard, amb la qual cosa inicia, a partir de 1846 una segona fase, tenyida d'emotivitat, que s'afegeix a l'anterior filosoficocientífica –i que, segons alguns autors, la nega–, en la qual s'interessa per la idea d'una religió positiva de la humanitat i una reforma moral de la societat, idees que desenvolupa en les seves obres Discurs sobre el conjunt del positivisme (1848), Sistema de política positiva que institueix la religió de la humanitat (1851-54), Catecisme positivista (1852) i Síntesi subjectiva (1856).

Comte3.gif

Les obres fonamentals de Comte són el Curs de filosofia positiva, que es desenvolupa en 60 lliçons i els quatre volums de Sistema de política positiva. Aquestes dues obres contenen la substància del que s'ha denominat positivisme i que Comte anomena també «filosofia positiva» o «esperit positiu» i fins a «sociologia». Les dues primeres lliçons del Curs desenvolupen dues de les seves idees bàsiques: la llei dels tres estats i la classificació racional de les ciències. Escrita aquesta obra amb finalitat de reforma social (ordre i progrés), part del supòsit que la societat i la humanitat mateixa han de passar per la mateixa evolució que cadascuna de les ciències i, en definitiva, el mateix enteniment humà. Tota ciència (parla d'astronomia, física, química i biologia), igual que tot individu i àdhuc l'espècie humana, passa per tres estats (vegeu el text): l'estat teològic o fictici, quan l'home explica les coses recorrent a principis i forces sobrenaturals i de caràcter personal; el metafísic o abstracte, quan l'home substitueix el sobrenatural per l'abstracte, i recorre a forces i causes a manera d'entitats ocultes que expliquen la naturalesa; i el científic o positiu, quan l'home, renunciant a un saber absolut, es conforma a conèixer les meres relacions entre fenòmens, és a dir, les lleis. Que existeixen aquests tres estats ho prova tant la història de la humanitat i de les ciències, com l'exigència de síntesi i comprensió de l'esperit humà. I així com l'estat positiu és la meta del desenvolupament de la història i de les ciències, d'igual manera la comprensió de les coses mitjançant lleis (substitutives de les causes de les divinitats) és la meta final de la ment humana. Per a arribar a aquest estat positiu de la ment és necessària una reorganització del conjunt de les ciències, o una classificació del saber humà, amb la intenció d'una síntesi final positiva: la síntesi l'atorga la sociologia , o «física social», que no només és l'última de les ciències i, pel mateix la seva culminació (segons l'ordre de matemàtiques, astronomia, física, química, biologia i física social), sinó també l'autèntica interpretació i la maduresa de les ciències, la seva filosofia positiva,la ciència de les ciències. Més endavant, en Discurs sobre el conjunt del positivisme i en Sistema de política positiva, subordinarà la ciència a la moral, la intel·ligència a la simpatia o amor.

Comte2.gif

La classificació jerarquitzada de les ciències i la instauració de la sociologia com a ciència definitiva suposa l'arribada de l'estat positiu; amb ella pot haver-hi en la societat ordre, al que ja tendia el primer estat, i progrés, al que tendia el segon («L'ordre com a principi, el progrés com a fi»). La síntesi d'ordre i progrés, o la conciliació entre les dues èpoques anteriors, es dibuixa, en les últimes obres de Comte, com una subordinació de la política a la moral i a una regeneració total, que considera com la religió de la humanitat: aquesta és més real que el mateix individu, és el «Gran Ser», és a dir, Déu, que ha de ser venerat amb una religió i una moral positives. El principi universal d'aquesta moral positiva és l'amor que uneix a tota la humanitat: «viure per al proïsme és la felicitat suprema»; en aquesta societat no hi ha més que deures envers tots, cap dret; els seus dogmes són la filosofia positiva i les lleis científiques; en el seu calendari inclou sants com Joseph de Maistre, Adam Smith, Dante, Shakespeare, Frederic II el Gran, etc., mentre que els filòsofs –els sociòlegs– són els nous sacerdots de la religió positiva; la trinitat la constitueixen el Gran Ser, la Terra, que és el gran fetitxe, i l'espai, el gran mitjà. En aquesta època en què ell mateix es considera el papa o el gran sacerdot de la humanitat, Comte ha de viure de les ajudes econòmiques dels seus amics. La primera difusió de la seva obra i de les seves idees es deu a Émile Littré (1801-1881).