Buit

(del llatí vacivus, desproveït de matèria)

De manera intuïtiva la noció de buit suggereix un espai mancat de cossos i límit d'aquests. Així, doncs, la plena definició de la noció de buit involucra les d'espai i matèria. En els primers presocràtics, la possibilitat d'un espai buit (κενόν, kenón), lligat a l'espai (χώρα, khora), es va concebre en les primeres discussions relacionades amb el moviment i el canvi. Des d'aquesta perspectiva, la posició de Parmènides i els eleates és contrària a aquesta possibilitat, ja que per a ells el buit hauria d'assimilar-se al no ser, l'existència del qual és contradictòria. Però la plena teorització del buit i de la necessitat de la seva existència procedeix dels defensors de l'atomisme antic (representat fonamentalment per Demòcrit, Epicur i Lucreci), corrent de pensament que va ser pràcticament la primera a afirmar la realitat del buit. Tot –les coses percebudes i fins i tot els processos de percepció– estaria format simplement per àtoms i buit (veg. citació). El buit seria l'interval entre àtoms, el garant de la incessant mobilitat d'aquests i, d'altra banda, vindria a confondre's amb l'espai. Els cossos serien agregats atòmics pululando en l'espai (buit).

L'opció atomista, encara que referència sempre viva, serà una opció marginal, almenys fins a la revolució científica del segle XVII. El gruix de l'opinió científica i filosòfica en la tradició del pensament occidental es declara contrària al buit. La refutació d'Aristòtil (continguda bàsicament en el llibre IV de la seva Física, veg. text) és la principal referència d'aquesta opinió antivacuista majoritària. Aristòtil, que rebutja en principi el buit perquè el considera una noció autocontradictòria, és a dir, un ja que no és lloc de cap cos, el rebutja també com a lògicament impossible pel fet de considerar que en un espai buit, com que no existeix cap resistència a la força que trasllada un cos i com que el moviment d'aquest és inversament proporcional a la resistència que ofereix el mitjà, el moviment aconseguiria una velocitat instantània o infinita, a part de la impossibilitat de considerar l'existència d'un cos allà on no hi ha cap extensió.

Veg. exemple ↓

En la física especulativa, mancada d'experimentació i pròpia del mer «sentit comú» d'Aristòtil, la velocitat ([math]\displaystyle{ V }[/math], relació entre l'espai [math]\displaystyle{ I }[/math] i el temps [math]\displaystyle{ T }[/math]) d'un cos s'entenia com directament proporcional per força aplicada [math]\displaystyle{ (F) }[/math], i inversament proporcional al producte del seu «pes» [math]\displaystyle{ (P) }[/math] pel fregament [math]\displaystyle{ (R }[/math]). Així, [math]\displaystyle{ V=\frac{F}{P.R} }[/math], i atès que [math]\displaystyle{ V=\frac{I}{T} }[/math], s'ha de [math]\displaystyle{ V=\frac{I.P.R}{F} }[/math], però si [math]\displaystyle{ R=0 }[/math], llavors [math]\displaystyle{ T=0 }[/math], és a dir, en el buit, ja que la resistència o fregament ha de ser nul, el temps seria instantani i la velocitat infinita. L'evidència de l'existència del temps i de la finitud de la velocitat demostra, segons aquesta teoria, la inexistència del buit.

En aquesta refutació –i en la seva posterior transmissió– s'encunya la fórmula dels tres tipus de buits a considerar:

a) el buit intersticial,

b) el continu i

c) el còsmic.

Els tres són rebutjats, però aquesta classificació permetrà successius exàmens i alguna que una altra reivindicació parcial del buit: per exemple, els estoics entendran que el buit infinit envolta al cosmos, i els enginyers alexandrins (en els seus tractats de Pneumàtica) acceptaran el buit intersticial i continu com a possibilitat excepcional.

Fruit de la majoritària opinió antivacuista clàssica, i com a colofó d'aquest rebuig, l'edat mitjana entronitza l'anomenat principi de l'horror vacui (horror al buit) –malgrat els estudis d'Estrató (ca. 288 aC) de l'escola d'Alexandria, que sostenia que el buit podia ser creat per mitjans artificials– i es postula l'existència de partícules materials subtilíssimes, que omplirien tots els espais. S'afirma que la naturalesa avorreix el buit, que no pot consentir-ho en la seva constitució. I tal principi es recolza en tot un conjunt de suposades proves empíriques, i, d'altra banda, en un fonament de tipus teològic i metafísic. En el racionalisme Descartes va respectar les idees d'Aristòtil sobre el buit, i va acceptar el característic horror vacui. Base d'aquest horror al buit és la creença segons la qual el Creador no ha pogut incloure el buit –que és imperfecció– en la seva creació (tesi que encara serà mantinguda per Leibniz).

El principi de l'horror vacui és una herència inevitable per al pensament renaixentista i per la revolució científica. No obstant això, en aquest període (segles XVI i XVII) es duu a terme una revisió crítica de les suposades proves empíriques contràries al buit, procés que és paral·lel al de la permeabilitat als corrents de pensament contràries a l'hegemonia de l'herència escolàstica i aristotèlica. L'horror vacui deixarà de ser principi indiscutible.

La incapacitat de bombar l'aigua en les mines per sobre d'una altura de 32 peus (18 braçes, uns 9 metres) va impulsar la investigació de les causes: Galileu, en la Primera Jornada dels Discorsi, expressa per boca de Sagredo l'estranyesa davant el fenomen; seguidors, seus, com Evangelista Torricelli (1608-1647). Vincenzo Viviani (1622-1703) i, sobretot, els experiments del jove Blaise Pascal, qui va intentar repetir-los variant les circumstàncies, i suggerint a Périer, encunyat seu, que fes l'experiment en el cim del Puy-de-Domi (1648, potser mai dut a terme), van servir per a desentranyar la naturalesa física del fenomen i arribar a la conclusió que el buit era causat per la pressió atmosfèrica; conclusió clara i teòricament formulada per Otto von Guericke i per Robert Boyle (1627-1691), a Oxford. A aquests autors es deuen els experiments baromètrics i la construcció de la bomba d'aire (també anomenada bomba de buit).

La culminació del corrent vacuista es produeix amb la nova física de Newton. Entre 1644 (experiment de Torricelli) i 1687 (publicació per Newton dels seus Principis matemàtics de la filosofia natural) cal situar el període crucial de l'acceptació moderna del buit. No obstant això, ha de recordar-se que els principals filòsofs d'aquest segle es pronuncien radicalment contra el buit. La posició cartesiana, per exemple, en identificar extensió amb cos, feia impossible la defensa del buit. Al costat de Descartes, també es van pronunciar radicalment contra el buit [hist1q9f.htm Hobbes], Spinoza i Leibniz. En canvi, Gassendi, fervent defensor de l'atomisme sí que va acceptar la seva existència.

Això indica que el debat entre vacuisme i antivacuisme va ser molt ardu. Exemple d'aquest debat és la polèmica entre Leibniz i el newtonià Clarke (anys 1715-1716), polèmica que tracta també d'aquesta qüestió del buit (al costat d'unes altres, com la qüestió de l'espai –si absolut o relatiu– (veg. polèmica Leibniz-Clarke).

Finalment, i no sense resistències, vencerà la física newtoniana: és la que promou la imatge cosmològica vigent fins avui mateix, o sigui, la d'uns immensos espais buits entre els diversos cossos celestes. Però al costat d'aquesta acceptació pragmàtica del buit com a realitat física, ha persistit la crítica del buit des del punt de vista dels principis filosòfics: exemple és la refutació efectuada per Kant (veg. text 1 i text 2 ). Per això es va mantenir durant molt temps la distinció entre buit físic, entès com a absència de massa o de matèria detectable, i buit metafísic identificat amb absència absoluta, i considerat impossible.

Pot concloure's que des de Torricelli i Newton fins a la física actual postnewtoniana, el buit ha estat assumit com a realitat o component del real-físic. Però la tradicional resistència del pensament occidental al buit segueix manifestant-se en altres dimensions. En última instància, es tracta de la resistència a una categoria de pensament que sembla impensable. Sobre aquest tema, és convenient recordar que les filosofies orientals (principalment taoisme i budisme) justament parteixen del posicionament oposat, o sigui, d'una alta valoració del buit. Tal divergència podria formular-se com a contraposició entre els emblemes de la plenitud i de la vacuïtat.

A pesar, doncs, de l'acceptació del buit en el vessant físic i cosmològica, el pensament occidental segueix adherit a l'emblema de la plenitud. Expressió d'aquesta adhesió és la pervivència de l'horror vacui com a metàfora: el subjecte tem i avorreix el seu buit, la filosofia es debat en l'horror a la seva falta de fonaments.

Des de la perspectiva de la física contemporània, no obstant això, la noció de buit va perdent importància des del moment en què es defineix la matèria en termes de força, i l'espai en termes de potencialitat activa. Des d'aquesta perspectiva el buit apareix com un estat en el qual totes les magnituds observables tenen valor nul o, més precisament, seguint a Dirac, es concep com un sistema dinàmic complex constituït per parells de partícula-antipartícula.

D'altra banda es relaciona amb el concepte d'energia del buit, que és una classe d'energia que té un origen quàntic i es dóna en l'espai fins i tot en absència de tot tipus de matèria. Des d'aquesta perspectiva Edward Tryon va proposar en 1973 que l'Univers podria ser una fluctuació quàntica del buit

---

Vegeu Albert Ribas, Biografia del vacio, Destino, Barcelona 1977.