Analogia del ser

Concepte fonamental de la filosofia escolàstica en què es basava la possibilitat de poder parlar amb sentit del primum esse subsistens, és a dir, Déu. Tot terme, en realitat, ha d'entendre's en sentit analògic: ha d'afirmar-se en un sentit i negar-se en algun altre; els termes i els predicats, quan no són meres abstraccions, comunament s'apliquen amb propietat només a algun referent originari, mentre que a la resta s'apliquen en sentit derivat o figurat i fins a metafòric. «Vida», per exemple, és un concepte abstracte que es realitza en cada vivent d'una manera analògica, però que en la seva definició només afirma determinades característiques comunes. Però la realitat és analògica. En el cas del concepte ser, el seu caràcter analògic, posat primerament en relleu per Aristòtil, cobra especial importància pel fet que s'aplica a tot l'existent: si no s'admeten diferències en la manera de ser, no seria possible construir cap ciència universal de l'ens en tant que ens, cap filosofia primera o cap metafísica, que el tingués com a objecte; un objecte absolutament indeterminat i indeterminable no produeix cap coneixement.

Tot és ésser o de l'ésser, però hi ha moltes «maneres de ser», segons Aristòtil (veg. text d'Aristòtil). Aquestes maneres no poden designar-se ni mitjançant termes sinònims ni mitjançant termes homònims; els primers són unívocs, i els segons equívocs. Però hi ha una manera intermèdia d'afirmar un concepte: segons relació a un primer, és a dir, per analogia. Entre el semblant, el clima i l'aliment existeix certa relació que permet dir de cadascun d'ells que és «sa»; «sa» s'afirma d'ells segons una certa relació, o proporció, però del primer amb total propietat. De manera semblant, però amb major raó, totes les diverses maneres de ser: substància, accidents, acte, potència, matèria i forma, l'ésser que s'afirma com a veritable i l'ésser que s'afirma com a fals, es diuen en relació amb un originari, del que s'afirma sense cap restricció, la substància.

La filosofia escolàstica introdueix la noció teològica d'un primer ser subsistent i, si tota afirmació teològica que es faci d'aquest primer ser ha de tenir sentit, si els seus noms, això és, les seves perfeccions o atributs, i en primer lloc la seva mateixa existència, han de significar alguna cosa per la ment humana, Déu també ha d'entrar en la cadena d'éssers dels quals s'afirma l'ésser en relació amb un primer. Però el primer, el que pròpiament és, en el pensament cristià no pot ser sinó Déu mateix, no la substància; de manera que Déu és realment el primer ser per si mateix (Déu com a ens a se , com a ésser en si i per si ) , però no en tant que conegut, perquè ho és a partir de les coses (que ho són ab alio , és a dir, per l’acció de Déu) (veg. text de Tomàs d'Aquino). El cardenal Tomàs de Vio Gaietà va donar forma definitiva a aquesta doctrina escolàstica.