Diferència entre revisions de la pàgina «Coneixement, fonts del»
De Wikisofia
m (bot: - per oposar-se + per a oposar-se) |
|||
(2 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Manera tradicional de presentar el que amb major actualitat es denomina justificació d'una [[creença|creença]]. En el cas que el [[coneixement|coneixement]] consisteix normalment en una [[creença racional|creença racional]], | + | Manera tradicional de presentar el que amb major actualitat es denomina justificació d'una [[creença|creença]]. En el cas que el [[coneixement|coneixement]] consisteix normalment en una [[creença racional|creença racional]], és a dir, en una creença recolzada en raons, «fonts» del coneixement es diuen els ''llocs'', en el sentit metodològic de la paraula, on trobem aquestes raons o justificacions de la creença. Podem dir també que constitueixen els [[criteri|criteris]] generals amb els quals sabem que alguna cosa és veritat. Les fonts tradicionals del coneixement són: |
− | '''a)''' l'''experiència'' externa, o la [[percepció|percepció]]: rebutgem com a falsa qualsevol teoria de la percepció que intenti demostrar que no podem fiar-nos substancialment de l'experiència. | + | ::'''a)''' l'''experiència'' externa, o la [[percepció|percepció]]: rebutgem com a falsa qualsevol teoria de la percepció que intenti demostrar que no podem fiar-nos substancialment de l'experiència. |
− | '''b)''' La [[memòria|''memòria'']] com a forma d'experiència és igualment una font del conèixer; es remet igual que l'experiència a la percepció i confereix igualment evidència i racionabilitat al que sabem. | + | ::'''b)''' La [[memòria|''memòria'']] com a forma d'experiència és igualment una font del fet de conèixer; es remet igual que l'experiència a la percepció i confereix igualment evidència i racionabilitat al que sabem. |
− | '''c)''' La pròpia reflexió o [[autoconsciència|''autoconsciència'']], entesa com el conjunt d'experiències externes i internes que resulten immediatament evidents i immunes a tot dubte raonable. | + | ::'''c)''' La pròpia reflexió o [[autoconsciència|''autoconsciència'']], entesa com el conjunt d'experiències externes i internes que resulten immediatament evidents i immunes a tot dubte raonable. |
− | '''d)''' La [[raó|''raó'']] com a agent de coneixement indirecte, que atorga evidència mediata al que coneix d'una manera discursiva (raonaments) o per anàlisis dels termes (càlcul i veritats analítiques; [[Recurs:Cita de R.M. Chisholm|veg. citació]]). | + | ::'''d)''' La [[raó|''raó'']] com a agent de coneixement indirecte, que atorga evidència mediata al que coneix d'una manera discursiva (raonaments) o per anàlisis dels termes (càlcul i veritats analítiques; [[Recurs:Cita de R.M. Chisholm|veg. citació]]). |
− | L{{'}}''[[autoritat|autoritat]]'' no és font de coneixement, en sentit propi, i només pot ser-ho en sentit ampli en contextos molt delimitats i específics, acceptada amb esperit crític, això és, amb coneixement de les seves raons i amb llibertat per a oposar-se a elles, i usada com un | + | L{{'}}''[[autoritat|autoritat]]'' no és font de coneixement, en sentit propi, i només pot ser-ho en sentit ampli en contextos molt delimitats i específics, acceptada amb esperit crític, això és, amb coneixement de les seves raons i amb llibertat per a oposar-se a elles, i usada com un suport exterior complementari. La [[intuïció|''intuïció'']] (intel·lectual o sentimental), encara que acceptada en alguns moments de la història de la filosofia ([[Autor:Scheler, Max|Scheler]], [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]]) és, des del punt de vista epistemològic, poc fiable com a font de coneixement, per la seva naturalesa subjectiva; l'[[intuïcionisme ètic|intuïcionisme ètic]] és discutible. La [[fe|fe]], religiosa o no, tampoc és font epistemològica adequada, doncs no és directament objecte de percepció o de raó, ni pel mateix de coneixement ([[Recurs:cita Sant Agustí 1|veg. citació]]); sense proves, la fe és pura [[creença|creença]]; amb proves, és coneixement racional, o [[creença racional|creença racional]] i deixa de ser fe Són fonts legítimes de coneixement, per tant, la ''percepció'', la ''memòria'', l{{'}}''autoconsciència'', que produeixen evidència immediata, i la ''raó ''discursiva o analítica, que produeix evidència mediata. |
− | + | Vegeu [[saber|saber.]] | |
{{Etiqueta | {{Etiqueta | ||
|Etiqueta=Epistemologia | |Etiqueta=Epistemologia | ||
}} | }} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió de 12:53, 9 feb 2020
Manera tradicional de presentar el que amb major actualitat es denomina justificació d'una creença. En el cas que el coneixement consisteix normalment en una creença racional, és a dir, en una creença recolzada en raons, «fonts» del coneixement es diuen els llocs, en el sentit metodològic de la paraula, on trobem aquestes raons o justificacions de la creença. Podem dir també que constitueixen els criteris generals amb els quals sabem que alguna cosa és veritat. Les fonts tradicionals del coneixement són:
- a) l'experiència externa, o la percepció: rebutgem com a falsa qualsevol teoria de la percepció que intenti demostrar que no podem fiar-nos substancialment de l'experiència.
- b) La memòria com a forma d'experiència és igualment una font del fet de conèixer; es remet igual que l'experiència a la percepció i confereix igualment evidència i racionabilitat al que sabem.
- c) La pròpia reflexió o autoconsciència, entesa com el conjunt d'experiències externes i internes que resulten immediatament evidents i immunes a tot dubte raonable.
- d) La raó com a agent de coneixement indirecte, que atorga evidència mediata al que coneix d'una manera discursiva (raonaments) o per anàlisis dels termes (càlcul i veritats analítiques; veg. citació).
L'autoritat no és font de coneixement, en sentit propi, i només pot ser-ho en sentit ampli en contextos molt delimitats i específics, acceptada amb esperit crític, això és, amb coneixement de les seves raons i amb llibertat per a oposar-se a elles, i usada com un suport exterior complementari. La intuïció (intel·lectual o sentimental), encara que acceptada en alguns moments de la història de la filosofia (Scheler, Bergson) és, des del punt de vista epistemològic, poc fiable com a font de coneixement, per la seva naturalesa subjectiva; l'intuïcionisme ètic és discutible. La fe, religiosa o no, tampoc és font epistemològica adequada, doncs no és directament objecte de percepció o de raó, ni pel mateix de coneixement (veg. citació); sense proves, la fe és pura creença; amb proves, és coneixement racional, o creença racional i deixa de ser fe Són fonts legítimes de coneixement, per tant, la percepció, la memòria, l'autoconsciència, que produeixen evidència immediata, i la raó discursiva o analítica, que produeix evidència mediata.
Vegeu saber.