Diferència entre revisions de la pàgina «Dubte»
De Wikisofia
m (bot: - per veure si + per a veure si) |
|||
Línia 4: | Línia 4: | ||
El més famós exemple de dubte filosòfic universal i radical, però orientada a la recerca de la certesa, és el [[dubte metòdic|dubte metòdic]] de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]]. Tal com apareix en el seu ''Discurs del mètode'' i en les seves ''Meditacions'' ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic|veg. text]]), és un dubte universal i radical, perquè s'estén a totes les coses i a tota afirmació sobre les coses, fins a la sensatesa de la pròpia raó –i pel mateix es diu també [[dubte hiperbòlic|dubte hiperbòlic]]–, però és [[mètode|metòdica]] perquè Descartes la inicia, no per romandre en ella, sinó per a veure si aconsegueix alguna veritat. El resultat d'aquest dubte és una veritat que atorga certesa absoluta, ja que d'ella és impossible dubtar: l'existència de qui dubta, coneguda de forma immediata. | El més famós exemple de dubte filosòfic universal i radical, però orientada a la recerca de la certesa, és el [[dubte metòdic|dubte metòdic]] de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]]. Tal com apareix en el seu ''Discurs del mètode'' i en les seves ''Meditacions'' ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic|veg. text]]), és un dubte universal i radical, perquè s'estén a totes les coses i a tota afirmació sobre les coses, fins a la sensatesa de la pròpia raó –i pel mateix es diu també [[dubte hiperbòlic|dubte hiperbòlic]]–, però és [[mètode|metòdica]] perquè Descartes la inicia, no per romandre en ella, sinó per a veure si aconsegueix alguna veritat. El resultat d'aquest dubte és una veritat que atorga certesa absoluta, ja que d'ella és impossible dubtar: l'existència de qui dubta, coneguda de forma immediata. | ||
+ | |||
+ | ---- | ||
+ | |||
+ | [[Regles_del_mètode_cartesià|regles del mètode cartesià]]. | ||
Revisió del 17:14, 2 oct 2018
Actitud mental d'incertesa que obliga a no decidir-se ni per la veritat ni per la falsedat d'un enunciat, mentre no existeixin proves raonables en un sentit o en un altre. Psicològicament, si es refereix a qüestions importants, el dubte pot generar sentiments d'intranquil·litat, angoixa o desassossec. Quan es manté una postura activa de crítica, es pot arribar tant a la indagació de la veritat com a l'adopció de l'escepticisme. El seu oposat és la certesa. Si es considera com a activitat crítica filosòfica, es pot distingir entre dubte escèptic i metòdica. Exemple de dubte escèptic és el pirronisme, derivat de Pirró d'Elis, iniciador de l'escepticisme antic, que consisteix en un dubte universal i radical que acaba en la suspensió del judici, o epokhé (ὲποχή), sobre la veritat o la falsedat de qualsevol enunciat, i en la impossibilitat de pronunciar-se (afàsia) a favor o en contra.
El més famós exemple de dubte filosòfic universal i radical, però orientada a la recerca de la certesa, és el dubte metòdic de Descartes. Tal com apareix en el seu Discurs del mètode i en les seves Meditacions (veg. text), és un dubte universal i radical, perquè s'estén a totes les coses i a tota afirmació sobre les coses, fins a la sensatesa de la pròpia raó –i pel mateix es diu també dubte hiperbòlic–, però és metòdica perquè Descartes la inicia, no per romandre en ella, sinó per a veure si aconsegueix alguna veritat. El resultat d'aquest dubte és una veritat que atorga certesa absoluta, ja que d'ella és impossible dubtar: l'existència de qui dubta, coneguda de forma immediata.