Necessitat

(del llatí necessitas, que procedeix de necesse esse, inevitable, necessari; la paraula llatina correspon al grec ἀνγκη, anagké, necessitat)

Qualitat pròpia d'allò que no pot no ser ni ser d'una altra manera. El seu contrari és la contingència. Parlant amb major propietat, una de les modalitats alètiques, o modalitats de la veritat, que poden atribuir-se a un enunciat, i que són: necessitat, impossibilitat, contingència i possibilitat. La necessitat s'aplica, pròpiament, a l'enunciat necessàriament veritable, o al que és impossible que sigui fals. La necessitat d'un enunciat pot afirmar-se en dos nivells epistemològicament diferents: necessitat lògica i necessitat empírica, a la qual pot afegir-se una necessitat tècnica. La necessitat lògica és la que apareix en un enunciat lògicament veritable, veritable per tant en qualsevol dels mons possibles, o mons pensables sense contradicció.

Tota veritat analítica o tot enunciat analític i tota tautologia són exemples de necessitat lògica

veg. exemple ↓

És una veritat analítica que «tots els homes són racionals». És una tautologia afirmar que «demà hi haurà una batalla naval o no n'hi haurà».

La necessitat empírica, que també pot anomenar-se física, factual, natural o científica i causal o també real, apareix en aquells enunciats que són necessàriament veritables perquè s'ajusten a la realitat tal com es manifesta en les lleis de la naturalesa, moltes vegades causals, i que la ciència s'ocupa de formular; expressen una necessitat factual perquè lògicament són possibles altres lleis físiques o altres mons amb altres lleis naturals.

veg. exemple ↓

«L'oxigen és necessari per a la vida»

La necessitat tècnica és de tipus empíric i factual, i apareix en aquells enunciats que expressen una veritat necessària, suposat un determinat grau de desenvolupament del procés tècnic de transformació de la naturalesa o de la societat

veg. exemple ↓

«Per a rebaixar la inflació és necessari disminuir la despesa pública».

Entre aquestes diferents classes de necessitat existeixen relacions de dependència (veg. exemple).

D'altra banda, l'afirmació de la necessitat referida a la naturalesa, o a les afirmacions que es refereixen a la naturalesa, com per exemple les lleis científiques, suscita la qüestió de si existeix alguna cosa necessària en la naturalesa o quin estatut filosòfic cal atorgar al necessari o a la necessitat.

En la tradició filosòfica occidental la necessitat va lligada a la idea de causa, i en aquesta relació funda la filosofia medieval la lògica de la demostració d'un Primer Ser necessari. En el pla científic, la necessitat va unida a la noció de llei causal, de manera que les lleis causals són com el model del que es compleix de manera universal i necessari. Hume va posar en dubte la realitat ontològica de la causalitat i de la necessitat,negant qualsevol referent al concepte que no fos el de simplecreença deguda al costum (veg. text). Kant va fer de la necessitat una condició a priori de la possibilitat de tota experiència: només hi ha experiència si és possible representar-la com la connexió necessària de totes les percepcions (veg. cita 1 i cita 2),i aquesta connexió requereix bàsicament la permanència de les substàncies i el principi de causalitat. Llavors i només llavors alguna cosa s'experimenta si està emparat per, i si se segueix de, una llei de l'experiència. És, per tant, un principi de l'enteniment que constitueix a priori, i pel mateix necessàriament, les condicions que imposa a tot coneixement de l'experiència. Per a Wittgenstein, no hi ha més necessitat que la necessitat lògica (veg. citació).