Optimisme

(del llatí optimus, el millor o l'òptim)

Habitualment s'usa aquest terme per a designar l'estat d'ànim d'aquells que veuen sempre el millor de tots els successos o esdeveniments, o estan sempre disposats a considerar les coses des del seu costat més positiu i favorable. El seu antònim és el pessimisme.

G. Wilhelm Leibniz

En filosofia aquest terme va sorgir per a designar la concepció que defensa Leibniz en la seva Teodicea , i en la qual volia explicar el problema de l'existència del mal en un món creat per Déu, atès que considera que Déu és, alhora, creador, omniscient, omnipotent, etern i summa bondat. En l'article sobre l'omnisciència i l'omnipotència ja hem exposat els problemes suscitats per l'atribució conjunta d'aquestes propietats a Déu. En resum: si Déu és summa Bondat, ha de voler el millor món i, si és creador i omnipotent, ha pogut crear-ho. Però, si no erra voluntàriament, i atès que és omniscient, sap des de tota l'eternitat (ja que és etern) que al món que ha creat es dóna el dolor, la malaltia, la injustícia, les guerres, els oprobis, els infortunis, les catàstrofes, en definitiva: el mal.

Com conciliar aquest fet palès amb els esmentats atributs divins? D'altra banda, excepte l'atribut que fa de Déu el summe Bé, tots els altres atributs són compatibles entre si i amb l'existència del mal al món. Llavors, com evitar pensar en un Déu malvat que crea intencionadament un món imperfecte? La resposta de Leibniz es basa en la seva tesi de la possibilitat de la creació divina d'infinits mons possibles (veg. text), on conjuga tots aquests atributs divins i dóna especial rellevància al de la summa bondat. Per això, segons Leibniz, Déu, que realment és summa bondat, ha creat realment el millor món dels possibles. Aquesta tesi, diu ell mateix, no és possible provar-la, ja que per a això hauríem de poder comparar entre els infinits mons possibles, però no existents, i això és impossible. Ara bé, en l'infinit equilibri d'aquests mons possibles, l'existència del món real i del mal ha d'entendre's com la millor garantia d'un bé millor, a saber, la llibertat. Doncs en un món sense defecte no hi hauria possibilitat d'elecció, ja que tot estaria orientat cap a la perfecció i, per tant, no hi hauria llibertat. No obstant això, segueix subsistint el problema, ja que un Déu amb l'atribut de l'omnisciència, no negaria realment la llibertat –que hipotèticament sorgeix de l'existència de la imperfecció– i, en aquest cas, tot estaria predestinado?

D'entre els crítics a aquesta concepció leibniziana van destacar, en la seva època, Nicolas Malebranche i Christian Crusius. Posteriorment Voltaire la va ridiculitzar en el seu Càndid, on es mofa de Leibniz i de la tesi subjacent en la seva Teodicea: «vivim en el millor dels mons possibles». Davant això Voltaire tendeix més aviat a observar la història des d'una perspectiva pessimista, oposada a l'optimisme leibnizià, però també des d'un punt de vista més humà i menys diví assenyala que els mals que ens afligeixen són, en la seva majoria, fruit de la imbecilitat humana. No obstant això, davant l'existència de catàstrofes naturals, com el terratrèmol que va assolar Lisboa (i que en 1756 va fer reflexionar a Voltaire en el seu Poème sud le desastre de Lisbonne), es va manifestar novament la seva visió pessimista, que la tesi leibniziana del millor dels mons possibles no podia suavitzar.

Vegeu teodicea, teologia, principi de raó suficient