Individualisme

 Actitud vital i teòrica que tendeix a destacar la importància de l'individu enfront del grup, la societat o col·lectivitat, tant en un aspecte ontològic com en un aspecte ètic-social; com a postura teòrica s'enfronta a les diverses formes, tant socials com filosòfiques o ideològiques, del seu oposat el col·lectivisme. En l'aspecte ontològic, se suposa que l'individu és anterior a qualsevol forma d'agrupació, societat i institució, de manera que cap d'aquestes coses tindria sentit sense la preservació íntegra de les parts individuals que les componen. En l'aspecte ètic-social, l'individu i els seus drets es consideren com el valor suprem enfront de qualsevol domini de les formes col·lectives d'organització social: Estat, Església, institució social, etc. L'individualisme apareix en l'època moderna, i amb el Renaixement, la reforma protestant i la Il·lustració adquireix major importància i projecció universal. El liberalisme polític, que enfonsa les seves arrels en la filosofia política de Locke, dels il·lustrats i en els plantejaments econòmics del lliurecanvisme anglès, ha estat el defensor històric dels drets i de la llibertat de l'individu en la societat democràtica, tal com han estat recollits a les Declaracions dels Drets de l'Home i del ciutadà o dels drets humans. També els sistemes filosòfics han estat un reflex de l'individualisme o del col·lectivisme de l'època, o bé han influït en ells. Així, han estat impulsors de l'individualisme grans autors de l'empirisme anglès, com Hobbes o Locke, o de la il·lustració francesa i alemanya, com Rousseau i Kant, i filòsofs existencialistes o vitalistes, com Kierkegaard i Nietzsche, que van reaccionar contra les línies generalitzadores i col·lectivitzadores de l'idealisme alemany, de Hegel, sobretot. Tant el marxisme com l'estructuralisme poden considerar-se com l'antítesi més directa de l'individualisme.

M. Stirner, en L'únic i la seva propietat (1845), defensa una forma extrema d'individualisme.