Associació d'idees

John Locke

David Hume

Doctrina filosòfica pròpia de l'empirisme anglès dels segles XVII i XVIII. L'expressió es deu a Locke, que atribueix a les idees la possibilitat d'associar-se simplement per «una correspondència natural» entre elles,o a l'atzar i segons les circumstàncies, però sense atorgar a aquesta connexió cap funció especial en el procés del coneixement. Hume, en canvi, fa d'ella l'origen de les idees complexes. Establint una comparació metafòrica amb la teoria de la gravitació universal de Newton, la descriu com una atracció que es produeix entre els àtoms del coneixement, les idees simples, a les quals atreu com una «força suau, que normalment preval». L'associació no ocorre a l'atzar, sinó que segueix principis o lleis que, segons Hume, són: la semblança, la contigüitat en el temps o l'espai i causa i efecte (veg. text). Aquesta unió o connexió es produeix en la imaginació, no en la memòria, on la seva connexió és més aviat inseparable; imaginació i memòria són les dues maneres com una impressió pot estar de nou present en la ment: d'una forma dotada de vivacitat, per la memòria; d'una forma amb menys vivacitat, per la imaginació (veg. cita 1 / cita 2 / cita 3 / cita 4).

Van renovar aquestes idees, en el s. XIX, els també anglesos James Mill, Stuart Mill i Alexander Bain, sempre com un intent d'explicació mecanicista de la vida mental, de manera que aquesta reprodueix la manera com s'ha realitzat la percepció.

L'associacionisme és un punt de partida per a moltes de les primeres teories pròpiament científiques de la psicologia: Wundt, Titchener, Thorndike, Pavlov i Watson són associacionistes; ho són també en principi els partidaris del conductisme, que sorgeix al començament del s. XX, i les primeres teories sobre l'aprenentatge, que expliquen pel seu mitjà la connexió –la contigüitat, sobretot– que es produeix entre estímul i resposta i entre estímuls naturals, o incondicionats, i estímuls neutres o condicionats.

La concepció atomista de la vida mental no explica fàcilment un concepte tan fonamental en psicologia com és el del jo, o la consciència, que no sol considerar-se una simple connexió temporal o successió d'idees, sinó més aviat una unitat originària amb caràcter de subjecte, i anterior a qualsevol associació. Especialment, la psicologia de la forma, o Gestalt, oposa a l'atomisme i a l'associacionisme la idea de conjunt, tot o globalitat.