Agressivitat

 (del llatí aggredi, atacar) També anomenada conducta agressiva, o simplement agressió, és aquella conducta que es duu a terme amb l'objectiu conscient o inconscient de causar dany a algú, o també a un mateix. Els autors, fisiòlegs, etòlegs, psicòlegs o sociòlegs, estan d'acord que les múltiples classes de conductes agressives i el fet que no existeixi una conducta que específicament pugui anomenar-se agressiva fa difícil que es doni una única definició d'agressivitat. En l'home, les conductes i estats d'hostilitat, cap a un mateix i cap als altres, que abasten manifestacions molt dispars, sorgeixen en molt variades circumstàncies i per molt diverses causes. Deixant de costat diverses accepcions d'agressivitat, pròpies de la psicologia o la psicoanàlisi, a l'efecte de simplificació considerem com a conducta agressiva aquella que mostra, en el pla social, alguna forma de violència. Segons F. Dorsch (Cf. Diccionario de psicología, Herder, Barcelona 1985, p. 20. ) tres són les principals opinions que intenten explicar l'origen de l'agressivitat:

1) Teoria de l'origen instintiu:

Hipòtesi propugnada especialment des de la perspectiva de l'etologia, sobretot per Konrad Lorenz, en Sobre l'agressió. El pretès mal (1963), a qui se sumen Robert Ardrey (L'imperatiu territorial, 1969), Desmond Morris, Anthony Storr i Niko Tinbergen, així com defensada també per la psicoanàlisi de Freud. En tots dos casos, l'agressivitat és o procedeix d'un instint innat. Donada l'ambigüitat del terme, Lorenz la considera com un impuls biològic filogenèticament adquirit amb la intenció de l'adaptació (impuls adaptatiu; veg. text); l'al·lusió a la maldat –El pretès mal– prové que opina que aquest impuls s'ha desviat de la seva funció original. Per Freud, és el tret més característic de la pulsió de mort que, juntament amb l'impuls sexual, són dues pulsions innates fonamentals de l'inconscient humà (impuls destructiu; veg. text). En tots dos casos també, la conducta agressiva s'explica com una forma de descàrrega de la tensió acumulada.

2) Hipòtesi de la frustració-agressió:

Correspon a una anàlisi psicosocial de l'agressivitat, iniciat per Dollard i Miller, amb l'obra Frustració i agressió (1939). Encara que es recolzen en Freud, critiquen la hipòtesi de la pulsió de mort o de l'instint agressiu, i la substitueixen per una correlació entre frustració i agressivitat: la frustració provoca l'agressivitat i aquesta és, en definitiva, resultat d'aquella. La hipòtesi té ja més aviat només un valor històric, però ha donat origen a moltes investigacions empíriques socials i psicològiques sobre l'agressivitat; entre elles, l'agressivitat del prejudici i la de la personalitat autoritària.

3) La teoria cultural:

Sostinguda principalment per Bandura i Walters, en la seva obra Aprenentatge social de la conducta desviada (1963). Enfocament conductista de la socialització, i que Ashley Montagu (La naturalesa de l'agressivitat humana, 1976) ha contribuït a difondre, entén l'agressivitat com una resposta socialment apresa. S'afegeixen a aquesta postura, la més estesa, les teories de l'aprenentatge que interpreten l'agressivitat com una conducta apresa instrumentalment o com a resultat d'un condicionament instrumental. En realitat, aquesta teoria psicològica és la base sobre la qual es construeixen les altres teories psicosocials de l'agressivitat apresa per imitació (veg. text). Aquesta teoria no exclou el fet que existeixin en l'home potencialitats agressives basades en els seus propis factors biològics, però afirma que la conducta humana no depèn en última instància d'ells, que es modela més aviat culturalment i que la característica més específica de la naturalesa humana és la seva plasticitat, o la seva perfectibilitat, en expressió de Rousseau.