Altre, l'

 Aquest terme pot ser abordat des de tres perspectives diferents:

1ª)- Des del punt de vista de la relació amb el mateix com a oposat a l'altre. (Veure el mateix i l'altre).

2ª)- Des de la perspectiva de l' altre, la qual cosa ens condueix a la problemàtica general del no jo abordada especialment per Fichte (veure no jo).

3ª)- Des de la perspectiva de l'alteritat, de l'altre, que és la que tractem aquí.

Des d'aquest últim punt de vista, que és el que tractem aquí, la noció de l'altre es refereix a l'existència d'un subjecte diferent del meu jo o -com diu Sartre- a l'existència d' «un jo que no sóc jo». I aquesta constatació del un altre planteja dos tipus de problemes: a) el del coneixement de l' altre jo, entès no com a objecte, sinó com un altre subjecte i b) el de la comunicació intersubjectiva, entre jo i el altre, tema complex que ha conduït alguns filòsofs i psiquiatres a considerar les malalties mentals com a malalties de la comunicació amb l' altre, la qual cosa, en la mesura en què involucra les relacions socials, mostra el caràcter socialment condicionant de les alteracions psíquiques. Tot seguit tractem aquests dos problemes:

René Descartes

a) El problema del coneixement del un altre jo sorgeix amb l'aparició del cogito cartesià que obre el plantejament d'aquest problema, ja que, anteriorment, com ho ha mostrat Foucault, no podia haver estat formulat ja que, en el pensament de l'antiguitat, l'home solament és pensat com el locus de l'articulació abstracta de la representació amb l'ésser, i no apareix pròpiament com a subjecte pensat en la disjuntiva jo - els altres. En canvi, amb l'idealisme epistemològic de Descartes sorgeix aquest problema. ja que tot quant jo conec es remet al meu mateix, cap la possibilitat de caure en el solipsisme. Per evitar-ho, Descartes apel·la a una altra subjectivitat, que no és la de un altre jo com jo, sinó una subjectivitat infinita, Déu, que es revela en el cogito finit i que és garantia de la veritat de les nostres representacions i de l'existència d'un món exterior. Amb aquest plantejament, Descartes inicia inconscientment el problema de la comprensió del altre, encara que el seu mateix plantejament li tanca el camí, ja que si només tinc coneixement directe de el meu mateix, com trobar en el meu l'existència del altre, ja que tota consciència que pugui conèixer la conec en la meva consciència? L'altre és entès com una dada objectiva sobre la base d'una analogia amb mi mateix. «Si veig capes i barrets semblants als quals jo ús, jutjo que són homes que passen», diu Descartes. En el plantejament cartesià s'interpreta als altres com a coses, com a objectes, i s'admet en ells el caràcter de subjectes només per analogia pel que fa a mi mateix. El altre s'entén com a cos-objecte, més un alter ego, un altre jo anàleg al meu, i es jutgen les seves accions i reaccions per analogia amb les de la meva jo, de manera que segueix sent la meva jo el punt de vista solitari des del qual es contempla el món i els altres. (Aquest plantejament es correspon amb la concepció mecanicista de Descartes, per qui l'home és com una màquina (cos extens) habitat pel «fantasma de la màquina»).

b) El camí esbossat per Descartes conduïa, doncs, a un atzucac. La sortida vindria a partir del reconeixement del paper del altre en la formació i constitució del propi jo, i en aquest sentit van avançar les propostes de Kant i de Fichte. Tots dos pensadors tracten fonamentalment aquesta qüestió a partir de la noció d'haver de, de manera que l'existència de l'altre apareix com un postulat moral. Però és Hegel qui desenvolupa la reflexió fonamental sobre aquest tema. Per Hegel, l'existència del un altre apareix com una certesa originària prèvia a tot raonament. El fet primer no és la solitud del cogito, sinó el conflicte de les autoconsciències, ja que la relació de la consciència de si amb una altra autoconsciència és constitutiva de la meva pròpia autoconsciència. Només en la relació amb el altre es forma la meva consciència de si. L'autoconsciència no és la mera igualtat buida del jo = jo, sinó que suposa la tornada al jo a partir del altre. Aquesta relació dialèctica es manifesta en el desig i en l'enfrontament. El jo per esdevenir realment autoconsciència necessita del reconeixement del altre i enfrontar-se a ell (vegeu la citació). Això és el que analitza Hegel en la dialèctica del senyor i el serf, o de l'amo i l'esclau. D'aquesta manera, segons Hegel, el cogito ja està mediatitzat per la relació amb l'altre. Amb el «jo penso» ja ens remetem necessàriament al altre. El que per a Descartes era punt de partida es revela com a punt d'arribada, i la intersubjectivitat juga el paper fonamental. El jo és un jo perquè ja és un nosaltres. També Marx assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. Un home completament aïllat no és ni pot arribar a ser un home, això és mera ficció ideològica que, no obstant això, impregna al pensament econòmic liberal. A partir de Hegel, la fenomenologia i, posteriorment, l'existencialisme i el personalisme segueixen explorant els problemes suscitats per la relació entre el jo i el «jo que no sóc jo», donant lloc a una rica reflexió sobre la comunicació entre les consciències. En aquest sentit són bé conegudes les reflexions de Lévinas i de Sartre en L'ésser i el no-res, i el paper de «la mirada» del un altre que em redueix a objecte. Pensar el subjecte des de la mirada del un altre que em considera com a objecte és el centre d'aquesta reflexió.

(veg. text).