Valors, teoria dels

O axiologia, estudi de la naturalesa dels valors, entitats que existeixen en diversos àmbits humans, com l'ètica, l'estètica, la sociologia, la psicologia o la religió. El tema d'estudi d'aquesta branca de la filosofia ho constitueix la determinació de la naturalesa pròpia del valor, el seu sentit objectiu o subjectiu, la seva relació amb els judicis de valor i amb les tendències humanes que satisfan, i la seva classificació i interdependència mútues.

Té un començament relativament recent, ja que sorgeix en la segona meitat del s. XIX, amb el moviment neokantià; el seu iniciador és H. Lotze, que concep el valor com alguna cosa irreal, però present, cosa que inculca amb la seva coneguda frase «els valors no són, sinó que valen», però els qui desenvolupen una veritable filosofia del valor són els representants de la escola de Baden, Windelband i Rickert, principalment; a ells pertany la distinció entre ciències idiogràfiques i ciències nomotètiques, seguint la distinció de Dilthey en ciències de l'esperit i ciències de la naturalesa, i la constitució dels valors i els judicis de valor com a objectes propis de la filosofia (mentre que de les ciències de la naturalesa ho són els fets). Al costat d'aquesta filosofia que dóna al valor una entitat transcendental, això és, fundada en l'estructura de la consciència, per la mateixa època sorgeix a Àustria la denominada corrent subjetivista dels valors, patrocinada per Alexius von Meinong (1853-1920), deixeble de Brentano, i Christian von Ehrenfels (1859-1932), deixeble de l'anterior (autors que, a més, van constituir el nucli primitiu de la psicologia de la forma). Meinong sosté (Investigacions ètic-psicològiques sobre la teoria del valor, 1894) que la valoració és un fet merament psíquic i subjectiu, i que el valor depèn del grat, opinió a la qual contraposa Ehrenfels (Sistema de la teoria dels valors, 1896) que el fonament del valor és el desig, i no el grat, ja que també són valuoses coses que no existeixen (el bé perfecte). La crisi del psicologisme (i l'acceptació de l'objectivisme, finalment, per part de Meinong) i la crítica que li fa objecte Husserl, origina un corrent fenomenològica, defensora de l'objectivisme axiològic, l'exponent principal del qual és Max Scheler, que, en directa oposició al formalisme kantià, tracta els valors com a qualitats a priori de les coses, independents per tant de l'experiència humana, i veritable contingut material de l'ètica (veure referència). Per Scheler, els valors són objectius i universals, i són els fonaments de l'estima o de la desaprovació que produeixen en nosaltres. Estan ordenats jeràrquicament: des de l'agradable-desagradable, el noble-vulgar, i els valors espirituals (bell-lleig, just-injust, veritable-fals), fins al sagrat-profà. Un altre defensor del caràcter objectiu dels valors és Nicolai Hartmann. En els corrents existencialistes, en canvi, es consideren els valors més aviat com a fruit de la lliure creació de l'individu, que manifesta així la seva capacitat de projectar-se fos de si.

Les teories sobre el valor sostingudes pel empirisme lògic poden considerar-se com l'antítesi i negació de la filosofia dels valors. Per a Carnap, els judicis de valor són formes de llenguatge prescriptiu que expressen desitjos en forma de mandats. Un judici de valor, com a expressió que no pot ser ni veritable ni falsa i que no és verficable, manca de sentit. Doctrines semblants sosté Ayer, per qui tant els judicis ètics com els estètics són pseudoenunciatsi no són més que l'expressió d'un sentiment.

Donald Davidson considera els valors com a actituds positives de l'agent (les denomina actituds pro), i entre ells inclou no només els valors clàssics, sinó també els principis estètics, les idees morals, els desitjos, les finalitats i tota classe de preferències. D'aquesta manera, generalitza la noció de valor en un sentit semblant a l'usual en les teories de sistemes dinàmics i en cibernètica, que consideren valors tota classe de tendències, com les quals existeixen en tot sistema que posseeixi alguna classe de teleonomía, homeòstasi o autorregulació. Des d'aquesta perspectiva, es parla de valors sempre que es manifestin tendències polars d'atracció o repulsió, la qual cosa en l'activitat humana s'expressa com a aprovació o desaprovació. Tenint en compte la teoria de l'evolució, es distingeix entre valors preprogramados genèticament -o informació valorativa (informació sobre com actuar, què evitar, cap a on tendir; relacionats amb els mecanismes biològics de plaer i dolor)-, i valors culturals adquirits. Els primers són transmesos genèticament i formen part del bagatge general de l'espècie; els segons, fruit del desenvolupament de la cultura.