Teogonia

(del grec Θεογονία, teogonia, literalment generació o genealogia dels déus)

Designa els diferents relats mítics sobre l'origen dels déus i de les seves filiacions i relacions de parentiu. Aquest terme engloba també una cosmogonia (gènesi del cosmos) i una antropogonia (gènesi dels éssers humans), l'exemple dels quals l'ofereixen els relats d'Homer i d'Hesíode, el més important dels quals es denomina precisament Teogonia (vegeu el text). En aquesta obra apareixen dues diferents versions dels orígens primaris de tot el que existeix, inclosos els déus. En una d'elles se centra en la teogonia pròpiament dita, i els seus protagonistes bàsics són els diferents déus, la seva genealogia i les seves relacions, de forma altament antropomòrfica (destacada i combatuda per Xenòfanes de Colofó). És un tipus de narració semblant a la dels anomenats mites de la reialesa (semblants als drames ritualitzats que es representaven en Babilònia, amb el principal protagonisme del rei que confirmava, així, el seu domini sobre la naturalesa i la societat), que entronca amb les tradicions més arcaiques de la civilització grega i els seus orígens micènics. Però en la segona versió de la teogonia ja es mostren característiques diferents, ja que ara la lluita per l'ordre ja no és obra de déus, sinó de principis naturals, encara que encara amb ressonàncies mítiques; Caos, Llum, Dia, Nit, Cel, Terra, Eros, presidits per la moira. Aquesta segona versió dels mites cosmogònics va actuar com a model per a la reflexió dels primers presocràtics, especialment per als filòsofs de l'escola de Milet: allò que en el mite són poders naturals personificats, en els milesis són qualitats abstractes naturals, que s'expliquen a partir de les qualitats empíricament conegudes, encara que generalitzades i pensades abstractament. També Aristòfanes va elaborar textos cosmogònics. (veg. text).

Segons la clàssica classificació de la teologia establerta per Marc Terenci Varron (segle I aC), la teogonia seria la primitiva i mítica forma de la teologia.