Deleuze: la repetició
De Wikisofia
La repetició no canvia res en l'objecte que repeteix, sinó que canvia alguna cosa en l'esperit que la contempla: aquesta cèlebre tesi de Hume ens condueix al moll del problema. Com la repetició pot canviar alguna cosa en el cas o element que es repeteix, ja que implica de iure una perfecta independència de cada presentació? La regla de discontinuïtat o instantaneïtat en la repetició es formula així: res apareix sense que una altra cosa hagi desaparegut. Tal és l'estat de la matèria com Mens momentanea. Però com pot dir-se «el segon», «el tercer» i «és el mateix», atès que la repetició es desfà a mesura que es fa? La repetició manca d'en-si. Per contrapartida, canvia alguna cosa en l'esperit que la contempla. Tal és l'essència de la modificació. Hume pren com a exemple una repetició casuística, del tipus AB, AB, AB, A... Cada cas, cada seqüència objectiva AB és independent de l'altra. La repetició (encara que en rigor no pot parlar-se de repetició encara) no canvia res en l'objecte, en l'estat de les coses AB. En canvi, una transformació es produeix en l'esperit del que contempla: una diferència, alguna cosa nova, en l'esperit. Quan A apareix, jo espero ja l'aparició de B. És això el per a si de la repetició, com a subjectivitat necessària que ha d'entrar necessàriament en la seva constitució? La paradoxa de la repetició per ventura no és que no pugui parlar-se de repetició, sinó mitjançant la diferència o el canvi que introdueix en l'esperit que la contempla? Mitjançant una diferència que l'esperit sostreu a la repetició?
En què consisteix aquest canvi? Hume explica que els canvis idèntics o similars, però independents, es fonen en la imaginació. La imaginació es defineix aquí com un poder de contracció: placa sensible, reté a un quan l'altre apareix. Contreu els casos, els elements, les fallides, els instants homogenis, i els fon en una impressió qualitativa interna de cert pes. Quan A apareix, esperem a B amb una força equivalent a la impressió qualitativa de tots els AB contrets. No és ni una memòria, ni una operació de l'enteniment: la contracció no és una reflexió. Parlant amb propietat, forma una síntesi temporal. Una successió d'instants no fa el temps, sinó que el desfà; marca tan sols el punt del seu naixement sempre avortat. El temps només es constitueix en la síntesi originària que versa sobre la repetició dels instants. Aquesta síntesi contreu entre si els instants successius independents, constituint amb això el present viscut, el present viu. I és en aquest present on el temps es desplega. És a ell a qui pertanyen el passat i el futur: el passat, en la mesura en què els instants precedents queden retinguts en la contracció; el futur, perquè l'espera és anticipació en el si mateix de la contracció. El passat i el futur no designen els instants diferents d'un instant suposadament present, sinó les dimensions del present com a tal, en tant que contreu els instants. El present no ha de sortir de si per a anar del passat al futur. El present viu va, doncs, del passat al futur que constitueix en el temps, és a dir, va també del particular al general, dels particulars que tanca en la contracció, al general que tanca en el seu camp d'espera (la diferència produïda en l'esperit és la generalitat mateixa, en tant que configura una regla viva del futur). Semblant síntesi ha de ser dominada, amb caràcter general, síntesi passiva. Constituent, no per això passa a ser activa. No està feta per a l'esperit, sinó que es fa en l'esperit contemplatiu que precedeix a tota memòria i tota reflexió. El temps és subjectiu, però és la subjectivitat d'un subjecte passiu. La síntesi passiva, o contracció, és essencialment asimètrica: va del passat al futur en el present, després del particular al general, orientant d'aquesta manera la fletxa del temps.
En considerar la repetició en l'objecte, romaníem en el més ençà de les condicions que fan possible la idea de repetició. Però, en considerar els canvis en el subjecte, ens situem ja amb això en el més enllà de l'allà, enfront de la forma general de la diferència. Igualment, la constitució ideal de la repetició implica una espècie de moviment retroactiu entre tots dos límits. Entre tots dos estén el seu teixit. És aquest moviment el que Hume analitza en profunditat, quan mostra que els casos contrets o fosos en la imaginació no per això deixen d'aparèixer com a diferents en la memòria o en l'enteniment. No vol dir-se amb això que tornem a l'estat de la matèria que no produeix cap nou cas sense que un altre hagi desaparegut. Però, a partir de la impressió qualitativa de la imaginació, la memòria reconstrueix els casos particulars com a diferents, conservant-los en «l'espai del temps» que li és propi. El passat deixa de ser llavors el passat immediat de la retenció, per a passar a ser el passat reflex de la representació, la particularitat reflexiva i reproduïda. Correlativament, el passat deixa també de ser el futur immediat de l'anticipació, per a convertir-se en futur reflex de la previsió, generalitat reflexiva de l'enteniment (l'enteniment proporciona l'espera de la imaginació al nombre de casos similars diferents, observats i recordats). És a dir, que les síntesis actives de la memòria i de l'enteniment se superposen a la síntesi passiva de la imaginació, i es recolzen en ella. La constitució de la repetició implica ja per si mateixa tres instàncies: l'en-si que la fa impensable, o que la desfà a mesura que es fa; el per a si de la síntesi passiva; i, fundada en aquesta, la representació reflecteix d'un «para-nosaltres» en les síntesis actives. L'associacionisme té una subtilesa irreemplaçable. No cal estranyar-se que Bergson conflueixi amb les anàlisis de Hume [...].
| Diferencia y repetición, Júcar, Madrid 1988, p. 137-139. |
Vegeu Deleuze: Plató i el simulacre
Veure Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (I)
Veure Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (II).
Original en castellà
La repetición
La repetición nada cambia en el objeto que repite, sino que cambia algo en el espíritu que la contempla: esta célebre tesis de Hume nos conduce al meollo del problema. ¿Cómo la repetición puede cambiar algo en el caso o elemento que se repite, puesto que implica de iure una perfecta independencia de cada presentación? La regla de discontinuidad o instantaneidad en la repetición se formula así: nada aparece sin que otra cosa haya desaparecido. Tal es el estado de la materia como Mens momentanea. Pero ¿cómo puede decirse «el segundo», «el tercero» y «es lo mismo», dado que la repetición se deshace a medida que se hace? La repetición carece de en-sí. Por contrapartida, cambia algo en el espíritu que la contempla. Tal es la esencia de la modificación. Hume toma como ejemplo una repetición casuística, del tipo AB, AB, AB, A... Cada caso, cada secuencia objetiva AB es independiente de la otra. La repetición (aunque en rigor no puede hablarse de repetición aún) no cambia nada en el objeto, en el estado de las cosas AB. En cambio, una transformación se produce en el espíritu del que contempla: una diferencia, algo nuevo, en el espíritu. Cuando A aparece, yo espero ya la aparición de B. ¿Es esto el para sí de la repetición, como subjetividad necesaria que debe entrar necesariamente en su constitución? ¿La paradoja de la repetición acaso no es que no pueda hablarse de repetición, sino mediante la diferencia o el cambio que introduce en el espíritu que la contempla? ¿Mediante una diferencia que el espíritu sustrae a la repetición?
¿En qué consiste ese cambio? Hume explica que los cambios idénticos o similares, pero independientes, se funden en la imaginación. La imaginación se define aquí como un poder de contracción: placa sensible, retiene a uno cuando el otro aparece. Contrae los casos, los elementos, las quiebras, los instantes homogéneos, y los funde en una impresión cualitativa interna de cierto peso. Cuando A aparece, esperamos a B con unafuerza equivalente a la impresión cualitativa de todos los AB contraídos. No es ni una memoria, ni una operación del entendimiento: la contracción no es una reflexión. Hablando con propiedad, forma una síntesis temporal. Una sucesión de instantes no hace el tiempo, sino que lo deshace; marca tan sólo el punto de su nacimiento siempre abortado. El tiempo sólo se constituye en la síntesis originaria que versa sobre la repetición de los instantes. Esta síntesis contrae entre sí los instantes sucesivos independientes, constituyendo con ello el presente vivido, el presente vivo. Y es en este presente donde el tiempo se despliega. Es a él al que pertenecen el pasado y el futuro: el pasado, en la medida en que los instantes precedentes quedan retenidos en la contracción; el futuro, porque la espera es anticipación en el seno mismo de la contracción. El pasado y el futuro no designan los instantes distintos de un instante supuestamente presente, sino las dimensiones del presente como tal, en tanto que contrae los instantes. El presente no tiene que salir de sí para ir del pasado al futuro. El presente vivo va, pues, del pasado al futuro que constituye en el tiempo, es decir, va también de lo particular a lo general, de los particulares que encierra en la contracción, a lo general que encierra en su campo de espera (la diferencia producida en el espíritu es la generalidad misma, en tanto que configura una regla viva del futuro). Semejante síntesis debe ser dominada, a todos los efectos, síntesis pasiva. Constituyente, no por ello pasa a ser activa. No está hecha para el espíritu, sino que se hace en el espíritu contemplativo que precede a toda memoria y toda reflexión. El tiempo es subjetivo, pero es la subjetividad de un sujeto pasivo. La síntesis pasiva, o contracción, es esencialmente asimétrica: va del pasado al futuro en el presente, luego de lo particular a lo general, orientando de este modo la flecha del tiempo.
Al considerar la repetición en el objeto, permanecíamos en el más acá de las condiciones que hacen posible la idea de repetición. Pero, al considerar los cambios en el sujeto, nos situamos ya con ello en el acullá, frente a la forma general de la diferencia. Igualmente, la constitución ideal de la repetición implica una especie de movimiento retroactivo entre ambos límites. Entre ambos extiende su tejido. Es este movimiento el que Hume analiza en profundidad, cuando muestra que los casos contraídos o fundidos en la imaginación no por ello dejan de aparecer como distintos en la memoria o en el entendimiento. No quiere decirse con ello que volvamos al estado de la materia que no produce ningún nuevo caso sin que otro haya desaparecido. Pero, a partir de la impresión cualitativa de la imaginación, la memoria reconstruye los casos particulares como distintos, conservándolos en «el espacio del tiempo» que le es propio. El pasado deja de ser entonces el pasado inmediato de la retención, para pasar a ser el pasado reflejo de la representación, la particularidad reflexiva y reproducida. Correlativamente, el pasado deja también de ser el futuro inmediato de la anticipación, para convertirse en futuro reflejo de la previsión, generalidad reflexiva del entendimiento (el entendimiento proporciona la espera de la imaginación al número de casos similares distintos, observados y recordados). Es decir, que las síntesis activas de la memoria y del entendimiento se superponen a la síntesis pasiva de la imaginación, y se apoyan en ella. La constitución de la repetición implica ya de por sí tres instancias: el en-sí que la hace impensable, o que la deshace a medida que se hace; el para-sí de la síntesis pasiva; y, fundada en ésta, la representación refleja de un «para-nosotros» en las síntesis activas. El asociacionismo tiene una sutileza irremplazable. No hay que extrañarse de que Bergson confluya con los análisis de Hume [...].