Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (II)

Per què Nietzsche coneixedor dels grecs, sap que l'etern retorn és la seva invenció, la creença intempestiva o del futur? Perquè «el seu» etern retorn no és de cap manera la tornada d'una identitat de si , d'una semblança o d'una igualtat. Nietzsche ho diu clarament: Si hi hagués identitat, si hi hagués per al món un estat qualitatiu indiferenciat, o per als astres una posició d'equilibri, seria aquesta una raó per no sortir, no per no entrar en un cicle. Així, Nietzsche vincula l'etern retorn al que semblava oposar-se-li o limitar-lo des de fora: la metamorfosi integral, el desigual irreductible. La profunditat, la distància, els baixos fons, el tortuós, les cavernes, el desigual en si formen l'únic paisatge de l'etern retorn. Zaratustra ho recorda al bufó, però també a l'àguila i a la serp: no es tracta d'una «millora» astronòmica, ni tan sols d'una ronda física... No es tracta d'una llei de la naturalesa. L'etern retorn s'elabora en un fons en el qual la Naturalesa original resideix en el seu caos, per sobre dels regnes i les lleis que constitueixen tan sols la naturalesa secundària. Nietzsche contraposa la seva «hipòtesi» a la hipòtesi cíclica, «la seva» profunditat a l'absència de profunditat en l'esfera dels fixos. L'etern retorn no és ni qualitatiu ni extensiu, és intensiu, purament intensiu. És a dir: es diu de la diferència. Tal és el vincle fonamental de l'etern retorn i de la voluntat de poder. L'un no pot dir-se sinó de l'altra. La voluntat de poder és el món centellejant de les metamorfosis, de les intensitats comunicants, de les diferències de diferències, de les bufades, insinuacions i expiracions: món d'intensives intencionalitats, món de simulacres o de «misteris». L'etern retorn és l'ésser del món, el sol Mateix que pugui dir-se del món, i a exclusió de tota identitat prèvia. És cert que Nietzsche s'interessava per l'energètica del seu temps; però no es tractava de la nostàlgia científica d'un filòsof. Cal endevinar que anava a buscar en la ciència quantitats intensives, el mitjà de realitzar el que anomenava la profecia de Pascal: fer del caos un objecte d'afirmació. Sentida contra les lleis de la naturalesa, la diferència en la voluntat de poder és l'objecte més alt de la sensibilitat, la Hohe Stimmung (cal recordar que la voluntat de poder va ser primerament presentada com a sentiment, sentiment de la distància). Pensada contra les lleis del pensament, la repetició en l'etern retorn és el pensament més alt, la gross Gedanke. La diferència és la primera afirmació, l'etern retorn és la segona, «eterna afirmació de l'ésser», o enèsima potència que es diu de la primera. És sempre a partir d'un senyal, és a dir, a partir d'una intensitat primera, com el pensament es projecta. A través de la cadena trencada o de l'anell tortuós, ens veiem conduïts violentament del límit dels sentits al límit del pensament, del que no pot ser més que sentit al que no pot ser més que pensat.

És perquè res és igual, perquè tot es banya en la diferència, en la seva dissemblança, en la seva desigualtat, fins i tot amb si mateix, raó per la qual tot retorna. O més aviat pel que res retorna. El que no retorna és el que nega l'etern retorn, el que no suporta la prova. El que no retorna és la qualitat, l'extensió, perquè la diferència com a condició de l'etern retorn s'anul·la; és el negatiu, perquè la diferència s'inverteix per a anul·lar-se; és l'idèntic, el semblant, l'igual, perquè aquests constitueixen les formes de la indiferència. És Déu, és el jo com a forma i garant de la identitat. És tot el que no apareix sinó sota la llei del «d'una vegada per sempre», inclosa la repetició quan es troba sotmès a la condició d'identitat d'una mateixa qualitat, d'un mateix cos extens, d'un mateix jo (com ocorre amb la «resurrecció») Vol això dir que en veritat ni la qualitat ni l'extensió retornen? O bé no estàvem obligats a distingir a manera de dos estats de la qualitat i dos estats de l'extensió? Un en el qual la qualitat fulgura com a signe en la distància, o interval d'una diferència d'intensitat; l'altre en el qual, com a efecte, reacciona ja sobre la seva causa i tendeix a anul·lar la diferència. Un en el qual l'extensió roman encara implicada en l'ordre envolupant de les diferències, i un altre en el qual l'extensió explica la diferència i l'anul·la en el sistema qualificat. Tal distinció, que no pot efectuar-se en l'experiència, es fa possible des del punt de vista del pensament de l'etern retorn. La dura llei de l'explicació és la que s'explica, i s'explica d'una vegada per sempre. L'ètica de les quantitats intensives no té sinó dos principis: afirmar fins i tot el més baix, i no explicar-se (massa). Hem de ser com aquell pare que retreia al seu fill haver dit totes les paraules brutes que sabia no només perquè estava malament, sinó perquè no s'havia guardat cap, cap resta per a la subtil matèria implícita de l'etern retorn. I si l'etern retorn, fins i tot al preu de la nostra coherència i en benefici d'una coherència superior, condueix a les qualitats a l'estat de purs signes, i no conserva de les extensions sinó el que es combina amb la profunditat original, llavors apareixeran les qualitats més belles, els colors més brillants, les pedres més precioses i les extensions més vibrants, ja que, reduïdes a la seva raó seminal, i després d'haver trencat tota relació amb el negatiu, romandran per sempre apegades a l'espai intensiu de les relacions positives; llavors, al seu torn, es realitzarà la predicció final del Fedó, quan Plató promet, amb la sensibilitat despresa del seu exercici empíric, temples, astres i déus com mai s'han vist, afirmacions inaudites. La predicció no es realitzarà, bé és cert, sinó amb la inversió del platonisme mateix.

Diferencia y repetición, Júcar, Madrid 1988, p. 388-390.

Vegeu Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (I)

Veure Deleuze: Plató i el simulacre

Vegeu Deleuze: la repetició.