Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (I)

És just recordar quant repugna a l'ànima grega en general i al platonisme en particular l'etern retorn pres en la seva significació latent. Cal donar la raó a Nietzsche quan tracta l'etern retorn com la seva idea personal vertiginosa, que no s'alimenta sinó de fonts dionisíaques esotèriques, ignorades o rebutjades pel platonisme. Certament, les rares exposicions que Nietzsche fa d'ella es queden en el contingut manifest: l'etern retorn com el Mateix que fa tornar el Semblant. Però com no veure la desproporció entre aquesta plana veritat natural, que no supera un ordre generalitzat d'estacions, i l'emoció de Zaratustra? El que és més, l'exposició manifesta no existeix sinó per a ser refutada secament per Zaratustra: una vegada al nan i una altra als seus animals, Zaratustra els retreu que transformin en vulgaritat el que és en canvi profund, en «cantarella» el que és música, en simplicitat circular el que és, per contra, tortuós. En l'etern retorn cal passar pel contingut manifest, però solament per a aconseguir el contingut latent situat mil peus més avall (caverna darrere de tota caverna...). Llavors, el que li semblava a Plató que no era més que un efecte estèril, revela en si la inalterabilitat de les màscares, la impassibilitat dels signes.

El secret de l'etern retorn consisteix que no expressa de cap manera un ordre que s'oposi al caos i que el sotmeti. Per contra, no és altra cosa que el caos, la potència d'afirmar el caos. Hi ha un punt en el qual Joyce és nietzscheà: quan mostra que el vicus of recirculation no pot afectar ni fer girar un «cosmos». L'etern retorn substitueix la coherència de la representació per una altra cosa, el seu propi caos-errant. I és que, entre l'etern retorn i el simulacre, hi ha un vincle tan profund que un no es comprèn sinó per l'altre. El que retorna són les sèries divergents en tant que divergents, és a dir, cadascuna en tant que desplaça la seva diferència amb totes les altres, i totes en la mesura que involucren la seva diferència en el caos sense començament ni fi. El cercle de l'etern retorn és un cercle sempre excèntric per a un centre sempre descentrat. Klossowski té raó en dir de l'etern retorn que és «un simulacre de doctrina»: és sens dubte l'Ésser, però solament quan l'«ens» és, pel seu compte, simulacre. El simulacre funciona de tal manera que una semblança és retrojectada necessàriament sobre les seves sèries de base, i una identitat necessàriament projectada sobre el moviment forçat. L'etern retorn és, doncs, el Mateix i el Semblant, però en tant que simulats, produïts per la simulació, pel funcionament del simulacre (voluntat de potència). És en aquest sentit que inverteix la representació, que destrueix les icones: no pressuposa el Mateix i el Semblant, sinó, per contra, constitueix l'únic Mateix del que difereix, l'única semblança del desemparellat. És el fantasma únic per a tots els simulacres (l'ésser per a tots els ens). És potència d'afirmar la divergència i el descentrament. Fa d'ella l'objecte d'una afirmació superior; és sota la potència del fals pretendent que fa passar i repassar el que és. Però no fa retornar tot. És selectiu, estableix la diferència, però no, en absolut, a la manera de Plató. El que selecciona és tots els procediments que s'oposen a la selecció. El que exclou, el que no fa retornar, és el que pressuposa el Mateix i el Semblant, la qual cosa pretén corregir la divergència, recentrar els cercles o ordenar el caos, donar un model i fer una còpia. Per llarga que sigui la seva història, el platonisme no succeeix sinó una sola vegada, i Sòcrates cau sota la guillotina. Perquè el Mateix i el Semblant es converteixen en simples il·lusions precisament en la mesura que deixen de ser simulats.

Definim la modernitat per la potència del simulacre. És propi de la filosofia no ser moderna a qualsevol preu, no més que ser intemporal, sinó de desprendre de la modernitat alguna cosa que Nietzsche designava com l'intempestiu, que pertany a la modernitat, però que també ha de ser posat contra ella: «en favor, espero, d'un temps a venir». No és en els grans boscos ni en les senderes on la filosofia s'elabora, sinó a les ciutats i als carrers, inclòs el més artificial que hi hagi en elles. L'intempestiu s'estableix en relació amb el passat més llunyà, en la inversió del platonisme; amb relació al present, en el simulacre concebut com el punt d'aquesta modernitat crítica; en relació amb el futur, en el fantasma de l'etern retorn com a creença de l'avenir. L'artificial i el simulacre no són el mateix. Fins i tot s'oposen. L'artificial és sempre una còpia de còpia, que ha de ser portada fins al punt on canviï de naturalesa i s'inverteixi en simulacre (moment de l'Art Pop). L'artificial i el simulacre s'oposen en el cor de la modernitat, en el punt en què aquesta arregla tots els seus comptes, com s'oposen dues maneres de destrucció: els dos nihilismes. Doncs hi ha una gran diferència entre destruir per a conservar i perpetuar l'ordre establert de la representació, dels models i de les còpies, i destruir els models i les còpies per a instaurar el caos que crea, engegar els simulacres i aixecar un fantasma: la més innocent de totes les destruccions, la del platonisme.

Lógica del sentido, Paidós, Barcelona 1989, p. 265-267.

Vegeu Deleuze: l'etern retorn i la inversió del platonisme (II)

Veure Deleuze: Plató i el simulacre

Vegeu Deleuze: la repetició.