París, escola de

La constitueixen els filòsofs que pertanyen ja a l'època que s'ha anomenat crisi de l'Escolàstica, i que es caracteritzen per ser continuadors, a la universitat de París i en el s. XIV, de les idees d'Occam, sostenir el nominalisme i mostrar un gran interès per qüestions de lògica, alguns, i per la filosofia de la naturalesa, o simplement la física, molts d'ells. Els seus principals representants són Nicolau d'Ultricuria, a qui es diu «el Hume de l'Edat Mitjana», per la seva forma d'entendre el principi de causalitat, i gran defensor de l'experimentalisme; Jean Buridan, rector de la universitat en dues ocasions, i autor de Summulae logicae, però sobretot cèlebre per haver defensat de nou la hipòtesi de l'ímpetu, precedent del principi de la inèrcia, de l'aristotèlic Joan Filopò per a explicar el moviment dels projectils; Albert de Saxònia, deixeble de l'anterior i com ell defensor de la teoria de l'ímpetu, rector també de la universitat, malgrat no ser religiós ni membre del clergat, escriptor d'obres de física i matemàtiques, creador d'una teoria sobre la gravetat i que es va plantejar el problema de la relació entre velocitat i temps; Nicolau d'Oresme, que va escriure en llatí i en francès sobre física, matemàtica, astronomia, política i economia: es planteja, en cosmologia, la hipòtesi del moviment de rotació de la terra, precursor per tant, en aquesta idea, de Copèrnic, si bé només en el sentit que no seria contrària a la Bíblia, i, en matemàtiques, l'estudi de les variacions de les qualitats, representant mitjançant dos eixos geomètrics l'extensió (espai i temps) i la intensió (o intensitat) d'una qualitat, la qual cosa va permetre una demostració geomètrica del teorema de la «velocitat mitjana» d'un moviment accelerat. En general, algunes de les seves afirmacions es consideren precedents de la ciència moderna, doncs encara que es trobaven encara submergits en la perspectiva filosòfica de la física aristotèlica, aquests autors van posar en dubte alguns dels seus punts més febles i van assajar noves respostes. Si l'escola d'Oxford va iniciar l'explicació matemàtica de la naturalesa dins d'un marc encara medieval de pensament, l'escola de París va iniciar, en iguals circumstàncies, les noves teories físiques i cosmològiques, que després es van expandir per tota Europa; de les unes i les altres seria síntesi –segons alguns– la física de Galileu.