Nicolau d' Oresme
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Nicolau d' Oresme» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Oresme, Nicolau d'».
Filòsof, teòleg, científic i economista francès pertanyent al corrent occamista. Va néixer prop de Caen, a Normandia. Va estudiar teologia a París que va prosseguir en el Col·legi de Navarra, on va ser gran mestre. A partir de 1356 va ser professor a París, i en 1377 va ser nomenat bisbe de Lisieux. Conjuntament amb Jean Buridan i Albert de Saxònia és considerat un dels més destacats representants de l'anomenada escola occamista de París, encara que també té molts punts de contacte amb el corrent dels mertonians.
Va desenvolupar una gran activitat intel·lectual en molts i diferents camps d'interès: com a traductor, com a economista, com a matemàtic i com a físic. Per aquesta gran amplitud d'interessos de vegades ha estat considerat precursor de l'home universal renaixentista i, certament, moltes de les seves concepcions són realment precursores de la nova imatge del món i de la ciència del Renaixement.
Com a traductor i comentarista va destacar pels seus treballs sobre Aristòtil però, en contra del costum de la seva època, va efectuar les seves traduccions en francès en lloc de fer-les en llatí. Com a economista, el seu tractat sobre els diners (Tractat sobre la primera invenció de les monedes) ocupa un lloc preeminent en la història de les idees econòmiques. No obstant això, els seus treballs més destacats són els que versen sobre física.
Per a afrontar l'estudi de les velocitats «instantànies» d'un mòbil, va desenvolupar un procediment matemàtic basat en un mètode gràfic de figures bidimensionals per a representar el temps (que s'ha considerat precursor de les coordenades cartesianes). D'aquesta manera, també podia estudiar l'extensió d'una qualitat i les qualitats intensives. Quant a l'explicació del moviment va defensar la teoria de l'ímpetu i, amb el seu teorema de la velocitat mitjana i la seva descripció matemàtica del moviment accelerat, es va avançar implícitament a la formulació del principi d'inèrcia, preparant el camí per a la formulació d'una física matemàtica i no ja metafísica.
En el Llibre del cel i del món també es va avançar en certa manera a Copèrnic ja que, basant-se en l'observació, no és possible decidir si és el cel i el conjunt dels astres els que es mouen al voltant de la Terra, o si és aquesta la que ho fa, i va considerar que, en teoria, la hipòtesi del moviment de la Terra, a més de «salvar les aparences» millor, és més econòmica (veg. navalla d'Occam). No obstant això, no va fer el pas d'acceptar aquesta tesi, sinó que es va limitar a examinar-la teòricament. Malgrat això, i basant-se en una interpretació al·legòrica de les Escriptures, va sostenir que aquesta hipòtesi no era incompatible amb la religió, de manera que, encara que en la Bíblia s'afirmi que en el setge de Jericó Déu va parar el sol, d'aquí no s'infereix que la Terra estigui quieta, com no s'infereix que Déu tingui qualitats imperfectes pròpies dels homes pel fet que també les escriptures diguin, a vegades, que «Déu es va penedir» de tal o tal altra decisió. D'aquesta manera contestava per endavant a unes possibles objeccions teològiques que, de fet, com és sabut, es van formular contra Galileu.