Mimesi
De Wikisofia
(del grec μίμησις, mīmēsis, imitació, reproducció o representació) En general, aquest terme s'utilitzava en l'antiga Grècia per a designar la representació teatral per les manyagues (en grec μῖμος o actors)
Però aquesta noció va adquirir un caràcter central en la reflexió filosòfica, especialment a partir de Plató, i des de llavors ha estat un dels conceptes centrals de l'estètica, almenys fins a finals del segle XVIII.
En Plató aquest concepte es relaciona amb els de μέθεξις (metexis) i de παρουσία (parousía) en la seva teoria de les idees, perquè declara que el món sensible és una participació (μέθεξις) o presència (παρουσία) de les idees, o una μίμησις (representació) d'elles. Des d'aquesta perspectiva la realitat del món sensible apareix com a inferior, ja que el seu ser és derivat del model de les idees eternes i immutables. Per aquest motiu la noció de mimesi posseeixi per a ell connotacions una miqueta pejoratives: l'imitat és només una imperfecta còpia o ombra (així ho declara en el famós mite de la caverna - veg. text). També en la República (595 c et seq.) sosté que els artistes són mers imitadors de la naturalesa, però en les seves obres no plasmen l'autèntica essència de les coses, raó per la qual les seves obres són inferiors als originals. Ara bé, al seu torn, aquests originals imitats per l'artista són meres còpies o μίμησις de les idees o veritable realitat. Per tant, l'art és imitació d'una imitació, i es limita a ser una forma de mimesi que crea imatges (εἲδωλον) de les coses (veg. text).
Plató, no obstant això, distingeix entre la imitació fidel (mimesi icástica) de la imitació fantàstica que crea còpies il·lusòries del món i que caracteritza plenament l'art dels sofistes. Atenent aquesta distinció, en el Timeu (39i, 44a-50c) declara que, en tant que el sensible és mimesi de les idees, és justament aquesta mimesi icástica la que confereix valor al món sensible i el constitueix com un cosmos ordenat, ja que el demiürg, entitat intermèdia γμεταξά entre les idees i la matèria, ordena aquesta en la (khora) imitant el model o paradigma de les idees. Aquesta concepció positiva de la mimesi serà la que perdurarà en el neoplatonisme de Plotí, per a qui l'art també pot captar l'essència de les coses i deixa de tenir les connotacions pejoratives que Plató li atorgava.
Per a Aristòtil, que critica la noció platònica de participació i la pitagòrica d'imitació (veg. text), tot art és mimesi o imitació de la naturalesa, però no solament en un sentit de reproducció dels seus trets externs, sinó que pot ser representació d'aspectes del caràcter, passions o accions de l'existent. D'aquesta manera, per a ell, la noció de mimesi significa més aquesta representació que la mera imitació, i caracteritza les arts productives (poesia, tragèdia, comèdia i música), però també a totes les arts (τέχνη) en general. Així, l'art o la tècnica culinària, per exemple, representa una part de les funcions naturals, doncs la cocció dels aliments anticipa una part de la digestió. Aquesta concepció de la mimesi com un obrar semblant a la naturalesa (més que com a mera imitació) és la que tindrà la seva gran influència en la història de l'estètica. A més, en el pensament aristotèlic, aquesta noció es relaciona amb la de χαθάρσις (catarsi). Segons aquesta concepció, la tragèdia, per exemple, produeix plaer perquè és imitació (mimesi) dels fets que produeixen por o compassió. Encara que l'objecte imitat en la tragèdia pugui ser desagradable, el plaer de contemplar la imitació provoca el plaer de la catarsi en superar el desgrat, ja que la situació no és real. Aquest plaer estètic és possible perquè, segons Aristòtil, l'experiència estètica és d'índole cognoscitiva.