Mètode galileà

El mètode emprat per Galileu en les seves investigacions, històricament considerat com l'iniciador del mètode experimental. S'ha discutit sobre l'autèntica naturalesa del mètode que va emprar Galileu: les diverses interpretacions abasten des de l'afirmació que va ser un veritable experimentador inductivista, que va inferir les seves teories a partir de continus experiments, fins a la que va ser un platònic a ultrança, que amb prou feines va fer una altra cosa que experiments mentals i algun que un altre experiment real, de tipus més aviat didàctic, per a mostrar la veritat de les seves teories, de les quals, d'altra banda, ja estava absolutament convençut. Si en L'assajador, Galileomanifiesta la seva convicció que el coneixement de la naturalesa ha d'expressar-se en termes matemàtics (veg. text),d'on podria deduir-se que la teoria matemàtica té un cert predomini sobre l'experiència, també segons la historiografia (veg. citació), sembla provat que Galileu va realitzar molts experiments per «investigar» com era la realitat. Se li atribueix l'ús del mètode resolutiu-compositiu, però, tal com apareix en una carta a Pierre Carcavy, o Calcavi, en 1637, Galileu parla més aviat d'una forma d'argumentar exsuppositione, que ha d'entendre's com una prova que va dels efectes a la causa, o demostració propter quid, i que consisteix en la formulació d'un concepte físic definit com una relació matemàtica, per a comprovar després, mitjançant l'experiment, si es compleix o no aquesta relació: l'observació dels efectes previstos confirma, dels efectes a la causa, la hipòtesi matemàtica.