Individuació
De Wikisofia
Expressió pròpia de la filosofia escolàstica amb la qual plantejava la qüestió, inspirada en Aristòtil, que tracta sobre quina és la causa intrínseca del singular o individual o quina és la propietat interna per la qual alguna cosa és individu i que ens permet diferenciar-lo de qualsevol altre individu; en altres paraules, la causa de la distinció numèrica entre individus l'essència dels quals o naturalesa és la mateixa. La qüestió prové del fet de concebre les essències a manera d'una naturalesa comuna a diversos individus i s'indaga sobre què és el que fa que aquesta naturalesa s'individualitzi o reparteixi entre molts i que, una vegada individualitzada, romangui com a incomunicable i indivisible.
Els grans autors medievals van proposar diferents solucions: per a Tomàs d'Aquino, la individuació consisteix en el principi material, o les característiques espaciotemporals (matèria signata quantitate), mentre que per a Duns Escot és la hecceïtat (haecceitas), la capacitat de la mateixa forma o naturalesa de ser «això alguna cosa» o bé, com dirà després més clarament Guillem d'Occam, la propietat del que és singular, que ho és per si mateix, sense necessitat de cap principi. Aquesta és la idea que adopta posteriorment Leibniz, per a qui la individuació no és més que «l'existència mateixa» d'una cosa, de manera que equival al principi de la distinció dels indiscernibles: si dos individus fossin absolutament iguals en tot, no hi hauria, respecte a ells, principi d'individuació: serien numèricament el mateix (veg. text). (Vegeu també el text de Locke Identitat personal)
En general la filosofia actual no utilitza aquesta expressió, excepte en el sentit de criteri, o condicions, amb què ens guiem per a definir la identitat d'una cosa. No obstant això el filòsof francès Gilbert Simondon (que va exercir força influència en autors com G. Deleuze, H. Marcuse o J. Baudrillard), que reflexiona especialment sobre la tècnica i els objectes tècnics, insisteix en el tema de la individuació tot indicant que no hi ha pròpiament un principi d'individuació, sinó un procés d'individuació, i que també el pensament que intenta copsar-lo s'individualitza al mateix temps. En comptes de relacions entre essències, de les que parlava la filosofia anterior, cal veure éssers en una contínua conversió vers el pla individual, ja que aquesta individuació suposa una gradació: que es desplega des del món físic, el món viu, el món col·lectiu, el món col·lectiu humà i el món psíquic. En el món físic, la individuació succeeix poques vegades (per exemple, un cristall). En canvi en el món viu la matèria manifesta una dinàmica interna que la fa individuar-se i fa aparèixer la noció d'interioritat. En l'àmbit del col·lectiu apareix la transindividualitat que en el cas humà interacciona amb la interioritat, de manera que interioritat i transindividualitat es manifesten en l'àmbit psíquic. En el cas dels humans, la clau interpretativa de la concepció de l'individu es basa en la noció de "personalitat de grup". L'individu psíquic, de fet, es constitueix a si mateix (no com entitat purament biològica) només a través de múltiples processos relacionals que el fan literalment "coincidir" amb altres individus en una "relació immediata" que Simondon defineix com transindividual per diferenciar-la de les relacions interindividuals, en les quals els individus participen a partir d'una personalitat ja estructurada. A nivell transindividual, el que diferencia els individus entre si és exactament la modalitat d'organització dels diferents processos en els quals participen simultàniament.
Des de l'àmbit de la filosofia de la tècnica Simondon insisteix en el fet que l'activitat humana fa proliferar la matèria a través d'objectes i sistemes tècnics (que Simondon anomena procés de concretització). Simondon, en contra dels prejudicis humanistes presenta l'autonomia dels sistemes tècnics com a quelcom positiu, ja que la relació home-màquina supera un tipus de transducció (transformacions d'uns tipus de senyals en unes altres) i permet relacionar el que és actual amb el virtual.
D'aquesta manera Simondon sosté que pròpiament no existeixen individus, que serien una interrupció de l'esdevenir, sinó realitats preindividuals, transindividuals o interindividuals, i és en aquest lloc on resideix la seva singularitat, insistint en el fet que no hi ha Ésser, sinó Esdevenir, o, dit d'una altra manera: l'Esdevenir de l'Ésser.