Hàbit

(del llatí habitus, manera de ser o estar, aspecte extern, de habere, haver-hi, tenir, o de habitare, el seu frequentatiu, tenir amb freqüència)

En la terminologia d'Aristòtil –héxis, que és millor traduir per «estat» o «possessió»– un dels accidents, que expressa alguna cosa que la substància posseeix com a diferent de si mateixa, com quan es diu, per exemple, que «Sòcrates porta túnica» (veg. citació); també, en l'ètica aristotèlica, una disposició permanent de l'ànim, l'aptitud (héxis), que fa que normalment obrem bé o malament (veg. text), o simplement el costum o el caràcter moral (éthos).

Tal com s'empra el terme en psicologia, és la tendència a manifestar un tipus determinat de conducta. L'hàbit s'adquireix per repetició. L'OMS (Organització Mundial de la Salut) defineix com a hàbit viciós, en sentit estricte, l'ús compulsiu d'estupefaents (drogues) que porta a un estat d'intoxicació periòdica o crònica, nociva per a l'individu o el grup social.

En sentit moral, els hàbits són vicis o virtuts, que són així mateix disposicions, aptituds o capacitats adquirides mitjançant la repetició d'actes concrets i que es recolzen en mecanismes psicològics d'aprenentatge.

L'adquisició d'un hàbit per repetició d'actes es denomina habituació. Les teories de l'aprenentatge estudien les lleis i els procediments de l'adquisició d'hàbits.