Fisiognomia o fisiognòmica

Antiga creença pseudocientífica que pretén deduir el temperament, el caràcter i les formes de pensar i sentir d'una persona a partir de la seva aparença visible, les seves característiques somàtiques, els seus gestos i, en particular, dels trets del rostre.

Aristòtil ja havia assenyalat la possibilitat de jutjar la naturalesa d'una cosa per les seves relacions amb la seva forma corpòria (Primers analítics, II, 70b), i se li atribueix un tractat titulat Physiognomica, del qual provindria el nom d'aquesta disciplina que, amb tota probabilitat, arrenca d'èpoques anteriors, doncs pel que sembla els pitagòrics ja havien efectuat estudis en aquest sentit. Aristòtil sosté la possibilitat d'establir una relació entre el caràcter i els trets facials perquè pensa que es dóna una interacció molt estreta entre el cos i l'ànima, tant en l'home com en els animals. En l'antiguitat van defensar aquesta tesi autors com Fedó d'Elis, Ciceró, Plini, Sext Empíric i Sèneca, entre d'altres. En l'època medieval s'ocupen d'ella alguns filòsofs àrabs, com Avicenna i Averrois.

En el Renaixement, i dins del context d'una filosofia molt marcada pel pensament màgic i organicista, que defensava una correspondència entre el macrocosmos i el microcosmos, la fisiognòmica va tornar a adquirir un renovat interès. Va destacar l'obra de Gianbattista della Porta, D'humana physiognomia, (1580), i els seus cèlebres dibuixos que comparaven caps d'animals amb rostres humans característics i, per analogia, inferia semblances entre les disposicions naturals de les persones i els corresponents animals. Amb l'aparició de la ciència moderna, la fisiognomia va començar a ser menyspreada en considerar-se que mancava de rigor. No obstant això, a partir de finals del s. XVIII va tornar a ser conreada i se li va intentar donar una base científica. Lavater (1741-1801) i les seves famoses siluetes de rostres característics, o les observacions de von Archenholz (1743-1812), van donar un nou impuls a aquesta disciplina. Kant la va adoptar i la va definir com «l'art de jutjar pels trets visibles d'una persona o, en conseqüència, per l'exterior, sobre el seu interior; ja es tracti de la seva índole sensible o de la moral» (Kant, Antropologia en sentit pragmàtic (Aliança, Madrid 1991, p.242). vegeu referència), i la divideix en: fisiognòmica general, fisiognòmica dels trets facials i fisiognòmica dels gestos. També Hegel la va lloar en considerar que assenyalava la unitat de l'extern i l'intern (Fenomenologia de l'esperit, I, cap. IV).

En l'àmbit de les ciències biològiques i mèdiques, la fisiognomia va ser defensada per Charles Bell en el seu Assaig sobre l'anatomia de l'expressió (1806), per Burgess en La fisiologia del rubor (1839) i per Michel Duchene en Mecanismes de la fisiognomia humana (1862), obres que van exercir gran influència en Darwin, qui la va defensar en L'expressió de les emocions en els animals i en l'home (1872). En aquesta obra Darwin, que també es basava en tesis defensades per H. Spencer, va intentar una explicació evolutiva dels trets facials, així com de la funció de certs mecanismes musculars. La tesi que defensava és que existeixen grups de músculs associats a emocions, activitats i estats d'humor, l'ús del qual modifica els trets de la cara, donant lloc a expressions generalitzades de temor, d'angoixa, de satisfacció, de sorpresa, etc. que poden oferir alguns indicis sobre el caràcter.

A partir de principis del s.xx, la fisiognomia ha estat pràcticament absorbida per la caracterologia, com la de Gaston Berger, René Le Senne i, especialment, les de Kretsmer o Sheldon, i també ha estat utilitzada en teories psicològiques generals, com la de Klages, o teories filosòfiques sobre l'evolució de la naturalesa, com la de Spengler, que la considera com la morfologia no només de l'orgànic, sinó també de la història i, en general, «de tot el que porta en si direcció i sentit».