Fatum

(en llatí, oracle, destí; derivat del verb fari, parlar a algú,dir; la paraula corresponent en grec és heimarmene, part que toca en sort,destinació, o fatalitat)

En l'àmbit filosòfic, el terme que apliquen els estoics a l'encadenament dels successos des de l'eternitat, i la causa de la qual s'atribueix al λόγος λόγος (logos) del món, o també al νόμος (nomos) del món, o a les raons seminals de totes les coses; en l'àmbit de les creences populars és la fatalitat i necessitat que es vincula, al món antic, a l'adivinació i a l'astrologia, sobretot. Agustí d'Hipona va ser dels primers, al món cristià, a percebre els problemes que un destí de la persona humana governat per la necessitat i la fatalitat plantejava a les creences cristianes, encara que d'altra banda va admetre la idea religiosa de la predestinació, origen de discussions teològiques, sobre la llibertat humana i la presciència divina, durant l'edat mitjana, la Reforma, la Contrareforma i èpoques posteriors.

Leibniz va distingir diverses classes de fata: el fatum mahometanum, entès com a destí o necessitat inexorable; el fatum stoicum, que suposa una teoria que intenta compondre la llibertat amb la necessitat, i el fatum cristianum, que compon la llibertat humana amb la voluntat divina.

Vegeu la mort a Samarcanda.