Émile Meyerson
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Émile Meyerson» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Meyerson, Émile».
Filòsof de la ciència i científic francès d'origen polonès, nascut a Lublin, Polònia. Després d'especialitzar-se en química a Alemanya, en 1882 s'estableix a París, on treballa primer com a periodista, encara que les seves lectures i la reflexió sobre qüestions de la seva formació científica li porten a interessar-se per la filosofia de la ciència. És dels primers a aplicar el terme d'«epistemologia» al tradicionalment denominat «filosofia de la ciència». Destaca la necessitat que la ciència sigui veritablement una explicació de la realitat, recorrent no només a lleis, sinó també –contra A. Comte– a causes. És a dir, Meyerson nega la tesi dels positivistes, que pretenien reduir l'explicació científica a la mera exposició de la manera com ocorren els fenòmens. Segons ell –que va desenvolupar una teoria de la ciència intermèdia entre el positivisme i el convencionalisme–, la tasca de la investigació científica, a més, ha de donar compte del perquè dels fenòmens, els quals han de ser explicats causalment.
És important la seva concepció de la reducció dels principis de causalitat (entesa com a equivalència substancial de causa i efecte), d'inèrcia (com a permanència del moviment) i de conservació de l'energia, al prevalgut del principi d'identitat. En aquesta tesi pot rastrejar-se una influència del pensament de Bergson, qui en Dades immediates de la consciència ja havia assenyalat una reducció semblant de tots els principis de conservació al principi lògic d'identitat. A diferència de Bergson, Meyerson, que va participar en els desenvolupaments teòrics de la teoria de la relativitat d'Einstein (que Bergson va combatre en certs aspectes), va considerar que justament aquesta teoria reforçava la reducció al principi d'identitat. No obstant això, va destacar l'existència de fenòmens irracionals no explicables per aquesta reducció. Especialment, considerava que no podien reduir-se a aquest principi les lleis no conservatives, com el segon principi de la termodinàmica (segons Bergson, la «més metafísica» de les lleis científiques), que mostra el caràcter de la irreversibilitat del temps.