Giacomo Zabarella

Filòsof renaixentista aristotèlic italià de l'escola de Pàdua, ciutat en la qual va néixer, va estudiar i en la qual va ser professor.

Destaca com a comentarista d'Aristòtil, i com a analista de la ciència i estudiós de la lògica. En aquest últim camp va estudiar el problema de la inducció i del mètode científic, encara que dins dels límits de la lògica aristotèlica. No obstant això, va desenvolupar una teoria sil·logística orientada cap a la noció moderna d'inducció analítica. Es va oposar a B. Petrella i F. Piccolomini en la seva concepció de l'estructura de la ciència.

En la seva interpretació d'Aristòtil va seguir tant el corrent averroista com l'alejandrinista, encara que va estar sempre molt més prop de la interpretació d'Alexandre d'Afrodisia i el seu pensament es va orientar, com el de Cesare Cremonini, cap a una creixent desvinculació de la filosofia natural respecte de la teologia. Si el món és etern, com sostenia Aristòtil, llavors també ho és el moviment, raó per la qual no cal afirmar l'existència d'un primer motor immòbil. En tant que aquest havia estat identificat amb Déu, si s'acceptava l'exigència de dita primera motor, es concloïa que la filosofia hauria de culminar en la teologia; ara bé, si no cal sostenir un primer motor, d'aquí se segueix que és el cel el mateix origen del moviment, raó per la qual pot ser considerat com aquest motor que mou eternament el món. No cal, doncs, considerar a la teologia com a culminació de la filosofia natural. D'altra banda, en sostenir la tesi aristotèlica de la no immortalitat de l'ànima individual, però sí de la de l'ànima universal, es podria considerar a aquesta com la divinitat mateixa. Per això Zabarella identifica l'enteniment agent amb Déu.

Obres principals de Giacomo Zabarella

Opera lògica (iclou: De metodis, i De regressu), 1578.

Tabulae logica, 1580.

De naturalis scientae constitutione, 1586.

De rebus naturalibus (obra pòstuma,1590).

A més d'aquestes obres va publicar nombrosos comentaris a les obres d'Aristòtil.