Zygmunt Bauman

Zygmunt Bauman va néixer a Poznam, Polònia, el 1925. El 1939, va escapar del país al costat de la seva família, fugint de l'Holocaust jueu i es va traslladar a la Unió Soviètica. Allí va tractar de fer carrera militar, després d'haver pensat estudiar medicina, però amb 28 anys va ser expulsat de l'exèrcit, víctima d'una purga antisemita. Aquesta va ser la fi de la seva carrera militar i el principi de la seva decepció amb el comunisme. El 1950 es va graduar en filosofia i ciències socials. Va tornar a Polònia i va començar la seva carrera docent a l'Universitat de Varsòvia. El 1964 va obtenir una càtedra de Sociologia General. Van ser anys en què va estar molt unit a pensadors com Bronislaw Baczko i Leszek Kolakowski. L’any 1968, a causa de la política antisemita desenvolupada pel govern comunista polonès després dels successos de març de 1968, es va veure obligat a marxar i es va instal·lar a Anglaterra: primer a Londres, on, el 1961, va ser professor ajudant en la London School of Economics; després, el 1966, a Manchester, fins a establir-se a Leeds, on va ensenyar fins a la seva jubilació el 1990, i ciutat en la que va morir el gener de 2017. També va ensenyar sociologia a països com Israel, EEEUU i Canadà.

El període més prolífic de la seva carrera va començar després d’abandonar l’ensenyament a Leeds, quan va augmentar la seva importància fora dels cercles de sociòlegs professionals amb un llibre sobre la connexió entre la ideologia de la modernitat i l'Holocaust. La seva connexió central era que l'Holocaust essencialment no va ser un lapse accidental dins la barbàrie irracional precivilitzada, sinó una conseqüència lògica (encara que no inevitable) de la civilització moderna i la seva creença en l’enginyeria social a gran escala.

Inicialment la investigació de Bauman es va adreçar a aspectes parcials de la sociologia, com l’estudi de l'estratificació social, el moviments laboral, però aviat va canviar a preocupacions més globals, tals com la natura de la modernitat. Aquest canvi vers una visió més general i àmplia de la sociologia es va donar al voltat dels anys 1970 i al començament dels 1980, quan el seu focus va canviar a qüestions més generals i teòriques en relació al rol de les ciències socials i com elles podrien ajudar a la societat. El canvi més important en l'obra de Bauman es va donar a finals dels anys 1980 amb l'edició d'una trilogia de llibres: Legisladors i intèrprets; Modernitat i Holocaust; Modernitat i Ambivalència, que criticant la modernitat i proposan una visió postmoderna distópica de la societat.

Des d’una perspectiva més general, ja des de les seves obres inicials Bauman afirma que la sociologia té com a finalitat combatre l’aparent “naturalitat” de la realitat social i eliminar, en l’àmbit de la realitat social, el que –des de la perspectiva del sentit comú- pugui semblar natural i inevitable. Per això cal oposar-se al sentit comú, que confirma com està organitzat el món i que fa que tot allò existent aparegui com natural. Per a Bauman, si podem descobrir el funcionament del sentit comú serà possible revelar la contingència d’allò social. D’altra banda, també s’oposa a la concepció fatalista (i conservadora) segons la qual el que succeeix és inevitable, Bauman vol mostrar que sempre hi ha una alternativa. Per això, en contra de qualsevol determinisme (que emmascara allò real com si fos el que és necessari) posa de relleu la importància de la responsabilitat, enllaçada a la llibertat, que implica la capacitat d’elegir, i la consciència moral. En aquest sentit la seva concepció de la sociologia no és naturalista, sinó humanista. És a dir, els fenòmens socials (com ja ho havia destacat Marx) no són naturals, sinó socials, fruit de l’activitat humana, i Bauman també es mou en l’estela de la tradició emancipatòria.

Ara bé, si els fenòmens socials no són ni naturals ni deterministes, i si, com diu Bauman, la decisió humana és fonamental i fonamenta la moralitat, és també perquè aquesta moralitat és inherent a l’ésser humà i a l’ambivalència lligada a l’existència humana. El Poder (en especial els totalitarismes del segle XX, però també el Jacobinisme, per exemple) té, en canvi l’objectiu de crear un Ordre que va en contra d’aquesta ambivalència humana que Bauman (en part en l'estela de G. Simmel) reivindica. De fet, Bauman va causar una important controvèrsia en l’àmbit de la sociologia amb la seva asseveració segons la qual el comportament humà no pot explicar-se primàriament per la determinació social o discussió racional, sinó més aviat descansa en algun impuls innat, presocial en els individus.

Contra la sociologia clàssica, critica l’especialització i la divisió de la sociologia en compartiments i defensa una concepció més amplia que uneixi la sociologia al conjunt de la història del pensament, i vol defensar la condició humana en la seva plenitud a partir de l’anàlisi de la lògica interna dels processos de la individualització. En aquest sentit s’emmarca la seva crítica als mecanismes d’emmascarament, ja que la societat contemporània fa creure els homes que els seus problemes són purament personals, ocultant el mecanisme que generen les contradiccions sistèmiques. El seu interès se centra en el nou individu anòmic, que viu exposat de manera permanent a un buit psíquic.

Aquí incideix la seva concepció fonamental de la modernitat líquida que succeeix a la modernitat rígida, primer, i a la postmodernitat després.. Allò fluid és una substància que no pot mantenir la seva forma al llarg del temps. I aquest és el traç de la modernitat entesa com la modernització obsessiva i compulsiva. Una modernitat sense modernització és com un riu que no flueix. El que Bauman anomena la modernitat sòlida, ja desapareguda, mantenia la il·lusió que el canvi modernitzador ocasionaria una solució permanent, estable i definitiva dels problemes.

Així, la modernització en la modernitat sòlida transcorria amb la finalitat d’aconseguir un estadi en què fóra prescindible qualsevol modernització ulterior. Però en la modernitat líquida continuem modernitzant, encara que tot ho fem fins a nou avís. Ja no hi ha la idea d’una societat perfecta en què no sigui necessari mantenir una atenció i reforma constants. Avui en dia, en aquesta societat els sentiments dominants són els de incertesa, inseguretat, precarietat i vulnerabilitat. És el sentiment d’inestabilitat associat a la desaparició de punts fixos en què situar la confiança. Desapareix la confiança en un mateix, en els altres i en la comunitat.

La “liquidesa” de les institucions que en altre temps eren punts de referència de sentit, juntament amb el fet que la individualització, unida a la saturació de la política democràtica representativa, redueix la consistència dels vincles socials, fan que els homes estiguin cada cop més sols. En aquest context, per Bauman, la missió de la sociologia serà desvelar com les nostres biografies individuals s'entrellacen amb les de la resta dels homes, és a dir, amb aquesta societat líquida en què vivim.

Encara que Bauman és freqüentment esmentat com un pensador "postmodern", el seu escepticisme sobre aquest concepte el separa clarament dels defensors més entusiastes del postmodernisme; així com tampoc comparteix la noció de "modernitat" versus "postmodernitat", argumentant que les dues coexisteixen com dos costats de la mateixa moneda, usant els conceptes de modernitat "sòlida" i "líquida".

Des de finals dels anys 1990, Bauman va exercir una considerable influència sobre el moviment Antiglobalització o alter-globalización. (Vegeu globalització)

(Vegeu http://en.wikipedia.org/wiki/Zygmunt_Bauman)

• Bibliografia:Obres de Zygmunt Bauman