Nicola Abbagnano

Filòsof italià, nascut a Salern, professor de filosofia a les universitats de Torí i Nàpols. És considerat el representant principal de l'existencialisme italià. Sosté un «existencialisme positiu», que contraposa a l'«existencialisme negatiu» -representat per la línia tradicional de Kierkegaard, Heidegger, Jaspers i Sartre-, i del qual es diferencia per a concebre d'una forma positiva l'existència humana, no com a negació, angoixa i no-res, sinó com a possibilitat o potencialitat, no eximeix de problematicitat, de realitzar-se a si mateixa. En interessar-se per les condicions reals en què aconsegueix l'home realitzar les seves potencialitats s'acosta a la temàtica del neopositivisme europeu i del pragmatisme americà, actuant com un cert "pont" entre els corrents de la filosofia analítica anglosaxona i l'anomenada filosofia continental. Va ser un dels fundadors del Centre d'Estudis Metodològics.

La seva obra de major importància és Estructura de l'existència (1939). Són coneguts i àmpliament difosos els seus tres volums d'Història de la filosofia (1946), als quals últimament s'han afegit dos més (continuats per Giovanni Fornero), i el seu Diccionari de filosofia (1961).