Wilfrid Sellars
De Wikisofia
La revisió el 10:04, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Wilfrid |Cognom=Sellars }} Filòsof nord-americà nascut a Ann Arbour (Michigan) el 20 de maig de 1912. (Fill del també filòsof R.W....».)
Avís: El títol a mostrar «Wilfrid Sellars» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Sellars, Wilfrid».
Filòsof nord-americà nascut a Ann Arbour (Michigan) el 20 de maig de 1912. (Fill del també filòsof R.W. Sellars, representant del realisme crític i defensor d'una filosofia emergentista). Va estudiar a París, i va prosseguir els seus estudis universitaris a les Universitats de Michigan (on feia classes el seu pare), Buffalo i Oxford. Posteriorment va ser professor a les Universitats de Minnesota, Yale i Pittsburg. A París va conèixer el marxisme i posteriorment va militar en les files del socialisme americà. Va morir en Pittsburg (Pennsylvania) el 2 de juliol de 1989.
La seva formació filosòfica va ser fonamentalment anglosaxona i analítica, però sempre va intentar vincular la seva reflexió amb els grans corrents de la filosofia europea, especialment amb la fenomenologia de Husserl i amb la tradició de Descartes, Leibniz i Kant. La seva reflexió es va centrar especialment en la filosofia de la ciència i del llenguatge, i va sostenir que, encara que la ciència pugui oferir una descripció de la realitat, no tot discurs humà -caracteritzat pel seu intencionalitat- pot ser reduït al discurs científic. Va defensar un nominalisme psicològic (tota consciència relativa a entitats abstractes és una qüestió lingüística), i va atacar un dels dogmes fonamentals de l'empirisme, el dels «sense data» o «mite» d' «el donat». Aquesta crítica es va unir a l'efectuada per Quine, que va rebutjar el «dogma» de la distinció entre analític i sintètic, i el «dogma» del reduccionisme. A pesar que Sellars va mantenir diverses discrepàncies amb algunes tesis de Quine, a causa de l'esmentada crítica als fonaments de l'empirisme, Searle es col·loca en la línia que, des de Quine a Goodman i Davidson, ha preparat el camí a una filosofia postanalitica, i R. Rorty reivindica el seu pensament com a impulsor d'una renovació de la tradició del pragmatisme americà.