Ateisme

(del grec θεὁς, theós, déu, i de la a privativa: sense déu). En l'aspecte teòric, és la negació de l'existència de Déu o de la possibilitat de conèixer la seva existència, o fins a l'afirmació que «Déu» és un concepte mancat de sentit. En el seu aspecte pràctic, coincideix amb la indiferència religiosa de qui viu de manera que no té en compte per res el concepte de Déu. Ateu és, doncs, qui sosté, en la teoria o en la pràctica, que «Déu no existeix».

Són teòricament ateus tots aquells sistemes filosòfics que es fonamenten en el materialisme o en el monisme materialista, com per exemple, en l'antiguitat l'atomisme, l'epicureisme, T. Campanella, en el Renaixement, el materialisme francès de la Il·lustració, els hegelians d'esquerra, com Feuerbach i Marx, el materialisme dialèctic; ho són també l'existencialisme, almenys en autors com Camus i Sartre, influïts per Nietzsche; el panteisme en general i l'idealisme alemany en la mesura que identifica l'absolut amb la consciència humana (veg. Atheismusstreit). En l'ateisme teòric, o filosòfic, la negació raonada de l'existència de Déu es considera totalment coherent amb les afirmacions bàsiques del mateix sistema filosòfic, o bé simplement es considera incompatible amb el sistema l'afirmació de l'existència de Déu, o fins a la mateixa noció o concepte de Déu. En aquest sentit, són de notar els denominats atacs globals al teisme, que sostenen que no només és improbable l'existència de Déu, sinó que és impossible, perquè es tracta d'un concepte incoherent o contradictori. Així, Kai Nielsen i M. Durrant, per als quals aquest concepte manca totalment de sentit perquè nosaltres no podem assenyalar cap referent de Déu; o A. Flew, qui afirma que la noció de «ser perfecte», l'ésser que posseeix totes les perfeccions, incloses per tant les contradictòries, és també contradictòria, o bé que la noció cristiana de Déu creador i omnipotent és incompatible amb la llibertat humana.

Sostenen, d'altra banda, un ateisme pràctic, a més del teòric, aquells sistemes filosòfics que propugnen una visió del món de la qual s'exclou positivament la idea de Déu: Nietzsche, que proclama una moral el punt de la qual de partida és que «Déu ha mort»; l'existencialisme del qual Sartre afirma que és la conseqüència coherent de la inexistència de Déu, o el marxisme, pel qual la crítica a la religió és la condició prèvia de tota crítica. Se sol parlar també d'un ateisme postulatori, a saber, aquell que suposa que la negació de l'existència de Déu és una premissa o postulat del mateix sistema; aquest és el cas, per exemple, de l'existencialisme de Sartre.