Acció social, teoria de la

 Teoria sociològica fonamentada en la noció d'acció social, desenvolupada sobretot per Weber, Durkheim, Pareto i Parsons i uns altres, així com pels sostenidors de l'anomenat interaccionisme simbòlic. La idea fonamental és que la realitat social es comprèn a través de la comprensió del sentit que els agents o actors socials donen a les seves accions. Per Weber, l'acció social té el sentit que li dóna l'agent en la seva intenció d'interaccionar amb l'altre. Aquest sentit, a més de ser expressió de la voluntarietat de l'individu, s'entremescla amb creences, valoracions, perspectives i sentiments. Per a arribar a comprendre l'acció social, Weber la divideix segons quatre tipus:

a) de finalitat racional o acció instrumental (Zweckrationalität), el model de la qual és l'acció econòmica i en la qual l'actor social busca l'eficàcia dels mitjans respecte de les finalitats;

b) de valoració racional (Wertrationalität), en la qual la decisió sobre les finalitats se sotmet a una valoració moral;

c) d'acció afectiva, en la qual l'acció queda dominada per les emocions i

d) d'acció tradicional, en la qual l'acció s'orienta pels costums tradicionals.

Aquests quatre tipus d'acció social es barregen en la realitat social i poden no donar-se purs. D'altra banda, aquesta classificació permet entendre el conjunt d'accions socials com dividit en dos grups majors: les accions racionals i les irracionals. De la mateixa manera, Vilfredo Pareto distingeix dues classes d'accions: les accions socials lògiques i les accions socials alògiques; les primeres s'objectiven en interessos i les segones en sentiments. Per Pareto, la gran majoria de les accions socials té origen irracional; la societat equilibrada busca la compensació entre interessos i sentiments. Parsons, que també considera, com Weber, que la unitat mínima i fonamental de la realitat social és l'acció humana, atribueix a aquesta un «marc de referència» dins del qual ha d'interpretar-se. Aquest marc està constituït per quatre contextos, o subsistemes: el context biològic, propi de la fisiologia de l'organisme humà; el context psicològic, relatiu a la personalitat de l'individu; el context social, o d'interacció entre individus o grups, i el context cultural, o l'acceptació de normes i valors compartits. Qualsevol acció ha d'entendre's dins d'aquests quatre contextos, que constitueixen el seu marc de referència, i que junts formen el sistema més general de l'acció, la qual cosa vol dir que l'acció social és resultat de la interacció d'aquests quatre subsistemes. En ells es distingeix una jerarquia de sistemes, o una cibernètica de sistemes, de manera que el superior governa o controla a l'inferior: el sistema cultural, compost exclusivament per elements simbòlics (valors, normes, ideologies) ocupa el nivell superior, mentre que el sistema biològic, compost d'elements fisiològics materials, ocupa el nivell inferior. El sistema social, dominat pel cultural, domina i controla, al seu torn, al sistema de la personalitat. L'acció social s'inscriu pròpiament en el subsistema social i el subsistema cultural, que, compenetrats i no podent existir l'un sense l'altre, constitueixen la realitat social en conjunt, o sistema social pròpiament dit. Aquest s'estructura segons un procés d'institucionalització dels elements propis de la cultura, el subsistema dominant (valors, normes, idees, símbols) en formes permanents i estables que configuren l'organització social. Aquests components estructurals són: els rols (maneres com una persona participa en la interacció: una persona és mare, esposa, professora, militant d'un partit, etc.); les col·lectivitats constituïdes entorn de valors socials (la família, l'escola, el partit, etc.); les normes o models de comportament, i els valors, que són els objectius desitjables per tots. L'acció social, per tant, queda inscrita dins d'un «sistema de l'acció». La manera adequada d'estudiar l'acció social és, no obstant això, considerant-la dins del seu sistema propi, que és el social, i així es refereix Parsons al «sistema de l'acció social». Hi ha sistema social quan les interaccions entre els actors socials, els individus, es realitzen a través de les institucions socials, és a dir, a través dels «rols» i les «col·lectivitats» institucionalitzats, o pautes de conducta social estables i sotmeses a normes. A tot sistema social li corresponen les seves finalitats adequades, en vista dels quals precisament existeix: les funcions socials. Parsons considera aquestes finalitats com els objectius a què tendeix lliurement la decisió dels actors socials i, al mateix temps, com els prerrequisits funcionals que exigeix un sistema social:

a) El d'adaptar-se al mitjà: o funció d'adaptació; l'economia.

b) El de l'assoliment dels objectius del sistema: o funció d'obtenció d'objectius; la política.

c) El de la integració del sistema: o funció d'integració; comunitats i organització de les parts dins del tot.

d) El de mantenir els valors del sistema: o funció d'estabilitat normativa; la família, l'escola (veg. citació).

S'atribueix a la teoria de l'acció social cert individualisme metodològic. Els seus plantejaments sociològics en general són oposats als propis de l'estructuralisme en sociologia.

Vegeu interaccionisme simbòlic.