Alteritat

(del llatí alter, un altre) Característica contrària a identitat. Com a característica general de les coses –que són múltiples i diverses entre si–, Plató, que l'anomena «l'altre», li dóna el rang de ser una de les propietats generals (o classes generals) de les idees, o formes, juntament amb el moviment, la quietud, l'existència (o el ser) i la igualtat, i és el que fa que cada cosa sigui «una altra respecte de les altres» (veg. citació), així com l'«existència» pròpia del no ser (veg. citació), que no pot existir en un sentit absolut, sinó només relacional: el no ser existeix només en la mesura que una cosa «no és» l'altra; en la multiplicitat del que és.

Per a Aristòtil l'alteritat és la diferència. La lògica del gènere i la diferència li basta per a poder precisar amb sentit el que alguna cosa és o no és.

Hegel

La filosofia de Hegel dóna a l'alteritat, amb el nom de «l'altre», un lloc destacat, i fins a necessari, en la constitució del sentit (i de la realitat) de les coses. Tot és el que és, però la comprensió d'allò que alguna cosa és depèn de comprendre allò que no és, perquè res «és» simplement; tot es relaciona –dialècticament– amb tot. El finit no és només un límit quantitatiu; és la negació de totes les altres coses que pot ser: no ser (qualitativament) aquestes altres coses és el seu sentit (veg. text). Entre les coses que per a ser plenament necessiten l'«altre» hi ha en particular el «jo».

La filosofia contemporània, en autors sobretot com Husserl, Sartre, Merleau-Ponty i Lévinas, ha desenvolupat el concepte d'alteritat com la presència necessària de l'altre, no només per a l'existència i constitució del propi jo, sinó sobretot per a la constitució de la intersubjectivitat.